Programes de reeducació

Programes de reeducació o recuperació fins i tot amb nens afectats de defectes congènits (per exemple, síndrome de Down)

Segons l’enfoc sistèmic el nen és un sistema obert i el desenvolupament del sistema es produeix per una interacció entre el seu estat i les pertorbacions que li arriben des de fora (factors exògens), a més aquestes pertorbacions han de ser les adequades al disseny del sistema (factors endògens). Aquesta interacció del nen amb l’entorn s’anomena comportament i s’origina en realitzar les seves funcions l’organisme.

Els canvis qualitatius que experimenta el nen tenen una jerarquització, s’han de produir uns canvis primer perquè se’n puguin donar uns altres, però hi ha continuïtat, “l’organisme es transforma però conserva la seva organització” (Werner i Piaget). Les estructures orgàniques van madurant, van adquirint les condicions que permetran un funcionament adequat, Al principi aquests canvis son, principalment, endògens i tenen que veure en el desenvolupament de les estructures orgàniques, ràpidament l’ambient ecològic facilitarà l’adquisició d’una sèrie d’habilitats perceptives, motores, lingüístiques, social i afectives que l’ajudaran a relacionar-se amb el món exterior.

Aquests canvis afecten el comportament, el nen estrena noves capacitats, una eficiència més gran sobre l’entorn: tot comportament implica una experiència que reverteix en l’organisme. Quan torna a repetir el comportament ho fa amb més eficiència, apareix un bucle recurrent entre les estructures orgàniques i el comportament a que donen origen. Es a dir l’experiència contribueix a una millor actuació, aquest bucle contribueix a consolidar les estructures subjacents. Segons la TSD l’organisme de l’infant és un sistema no lineal, les múltiples variables que el defineixen guarden entre si relacions molt complexes amb bucles recíprocs de retroalimentació, els canvis són el resultat de la mateixa dinàmica del sistema i de la interacció de les seves variables, i a més les oscil·lacions més petites poden influir decisivament en els estats assolibles. Gràcies al circuit de retroalimentació, els funcionaments continuen realimentant les estructures i asseguren les funcions a un nivell d’eficiència progressiu

Aquesta noció de bucle recurrent és la base dels programes d’estimulació precoç, reeducació o recuperació que consisteixen en activar des de fora organismes amb discapacitats. Quan es concep el ser humà comença un desenvolupament complex, continu i irreversible. Des de les 23 setmanes abans de néixer fins els 2 anys després del naixement es la etapa o període sensitiu de major plasticitat,  les estructures dels nen s’estan formant i són molt més plàstiques, ja que no estan consolidades, és més fàcil el seu modelatge. En conseqüència, com més aviat millor per activar des de fora els organismes amb estructures disminuïdes, la seva activació des de fora repercuteix en una millora de l’estructura : es provoquen pertorbacions en el sistema que potenciaran noves capacitats (canvi estructural) que permetran que es donen nous comportaments (canvi funcional) i es podran recuperar certes funcions. L’estimulació en una estructura, millora tot el organisme.

  

En els nens amb síndrome de down el factor temps és important, el 1r any de vida mostra una evolució continua, que es va reduint després i el seu desenvolupament sofreix un declivi a mesura que augmenta l’edat. Amb l’estimulació s’aconsegueix que el declivi en la habilitat cognitiva es redueixi  i amb una pràctica continuada es pot prevenir.


Bibliografia: Perinat, Adolfo. 2000.  Psicologia del desenvolupament I. Barcelona. UOC.