Transmissió genètica de la esquizofrenia

APLICACIONS DE LA GENÈTICA DE LA CONDUCTA

Principals troballes genètiques en relació al model de transmissió de l’esquizofrènia. Classificació clínica de la malaltia.

L'esquizofrènia és una malaltia psiquiàtrica crònica i severa, d'etiologia desconeguda, associada generalment a alteracions cognoscitives i emocionals caracteritzada per una important disfunció a nivell cognitiu i de pensament, afectant el llenguatge i l'autopercepció. Mitjançant estudis clàssics de famílies, bessons i d'adopció s'ha establert que tenir parents afectats és el principal factor de risc (més risc com més parents afectats), en la població general aquest risk es de un 1%.

 No ha estat identificat cap factor causal simple de la malaltia, aquest fet es deu al paper crític que tenen els factors ambientals i conductuals a modular la susceptibilitat genètica, augmentant-la o disminuint-la, i perquè diferents combinacions de gens poden donar la mateixa malaltia (heterogeneïtat genètica).

ALTERACIONS CROMOSÒMIQUES

El mosaicisme genètic en les alteracions cromosòmiques.

Un individu és un mosaic genètic  si conte dos o més línies cel·lulars genèticament diferents derivades del mateix zigot. El més comú és que hagi cèl·lules amb el numero normal de cromosomes, 46, i que altres cèl·lules presenten el numero o l’estructura dels cromosomes alterada. Hi ha dos tipus de mosaicisme : el de la línia germinal (gonadal) on la mutació està confinada a una porció de les cèl·lules del ovari o del espermatozoide, la qual pot ser transmesa genèticament; i el mosaicisme somàtic que no pot ser transmès genèticament.

GENÈTICA DE LES CAPACITATS COGNITIVES I DE LES PSICOPATOLOGIES

Aportacions i limitacions dels estudis d’associació genètica en relació a les capacitats cognitives humanes, trets de personalitat i altres comportaments com les conductes addictives.

  

En els éssers humans no és possible manipular el material hereditari i observar els efectes sobre les conductes, s’han d’estudiar les variacions interindividuals de l'ADN que la mateixa natura ofereix. Amb els estudis clàssics en genètica de la conducta en humans (famílies, bessons, adopcions) i  amb tècniques de la genètica molecular: lligament, associació i QTL, s’ha trobat que hi ha un component hereditari ,entre moderat i alt, en les capacitats cognitives humanes, trets de personalitat i altres comportaments com les conductes addictives.

Heretabilitat en sentit ampli (h2) i heretabilitat en sentit estricte (H2).

 Un dels objectius principals dels estudis de genètica del comportament es determinar la proporció en la que els gens influeixen en la manifestació d’un determinat tret o malaltia.

L’heretabilitat és un concepte estadístic que estima la proporció de la variació d’un caràcter en una determinada població (variació fenotípica)  que pot ser atribuïble a diferencies en factors genètics (variació genotípica), per a la qual cosa s’ha de tenir en compte que la variació fenotípica (V_F) depèn de la variació genètica (V_G) d’una banda i de la variació ambiental (V_A) de l’altre, així com de la interacció entre gens i ambient (GxA).

L’heretabilitat és un paràmetre amb dues accepcions, una en un sentit ampli (h²) que indica la proporció de la variància fenotípica (V_F) deguda a tots els efectes genètics. I l’altra en un sentit estricte (H²) que representa la proporció de la variància fenotípica deguda als factors additius dels gens (variància additiva, V_Ad.).

La degeneració del codi genètic

 En l’estructura de l’ADN  , la seqüència de les bases (que son transcrites en l’ARN missatger) té relació amb la seqüència d’aminoàcids en les proteïnes. Aquesta relació constitueix el codi  genètic.

La unitat del codi genètic és el codó que conte tres nucleòtids. La majoria dels aminoàcids estan determinats per més d’un codó. Son possibles 64 combinacions de tres bases, y solament 61 codons són utilitzats per a codificar els 20 aminoàcids diferents. Les tres combinacions o codons que no determinen cap aminoàcid s’utilitzen com a  senyals per a  l’acabament en l’elaboració de la cadena proteica. Com hi ha més codons que aminoàcids, alguns estan codificats per més d’un triplet o codo, això es coneix com la degeneració del codi genètic . La majoria dels sinònims difereixen solament en el tercer nucleòtid, i cada codó especifica solament un aminoàcid.

La degeneració del codi genètic te una extraordinària importància, ja que  disminueix l’efecte de les mutacions  que puguin produir-se, les quals si no fos per aquest mecanisme alternatiu donarien lloc a l’acabament de la cadena proteica  i provocarien mutacions fatals. Les mutacions silencioses o sinònimes són clars exemples de mutacions relacionades amb aquest fenomen. 

Procés de maduració de l’ARNm

 Autor: Pabloes a es.wikipedia

El procés   pel qual un gen acaba codificant una proteïna consta de dues etapes bàsiques: la transcripció   i la traducció . La transcripció consisteix principalment en fer un motlle en forma d’ARN (ARN missatger, ARNm) d’una seqüència determinada de bases nitrogenades de l’ADN, per a seguidament i mitjançant l’ARN de transferència (ARNt) ‘traduir’ la seqüència codificada de l’ARNm en una successió d’aminoàcids  que constituirà la proteïna.

La llei de la transmissió independent d’en Mendel

Mendel va descobrir que les diferents característiques dels organismes es transmetien a la descendència de forma independent.

En la formació dels gàmetes (cèl·lules sexuals), els parells de factors que segreguen es transmeten independentment un del altre. Es a dir, segons la transmissió independent les lleis de l’herència s’apliquen a cada tret per separat i de forma independent . Aquestes lleis són:

Llei dels factors per parelles: cada tret o caràcter està determinat per la combinació de dos ‘elements’ o ‘factors’, cada un d’ells aportat per cada un dels progenitors. Aquests elements són els que ara coneixem com a gens.

Principi de la uniformitat: Llei de la dominància/recessivitat: Al creuar dues línies pures que difereixen en un caràcter, tots els membres de la primera generació F1 exhibeixen el mateix fenotip per a aquest caràcter en coincidència amb un dels progenitors. A més, des d’un punt de vista fenotípic, quan dos elements distints, responsables d’un tret determinat, es troben aparellats simultàniament, un dels elements domina (element dominant) sobre l’altre (element recessiu).

Llei de la segregació: En la formació de les gàmetes els elements aparellats es separen a l’atzar, de forma que cada gàmeta rep amb la mateixa probabilitat (50%) un dels elements de la parella.

CONCEPTES DE GENÈTICA

Mapa conceptual :

Diferents concepcions de la ment

A partir de Descartes i Locke obtenim les dos corrents que han marcat la historia del pensament: el racionalisme i l’empirisme.

Descartes estableix un dualisme entre la “res extensa”, el món material que funciona per lleis mecàniques que la ciència pot explicar; i la “res cogitant”, el jo pensant que capten les persones quan reflexionen sobre si mateixes però inaccessible pels demés, les propietats de la qual són el pensament i la voluntat que no poden ser explicats per la ciència mecanicista, sinó per una reflexió racional.

El dualisme cartesià és assumit per l’empirisme britànic, però Locke i el seu empirisme associacionista permetrà l’estudi científic de la ment en establir que tot coneixement prové de la experiència, descrivint la ment com una tabula rasa i la seva explicació de la construcció de les idees complexes a partir de la associació de les sensacions segons unes determinades regles. El dilema cartesià donarà lloc al desenvolupament posterior en el SXX de les diferents escoles psicològiques:

a)        Fer una psicologia mental·lista, seguint el dualisme cartesià, en que la ment és irreductible a les lleis físiques i en conseqüència implica la utilització d’una metodologia apropiada i diferent a la de les ciències naturals.

b)        Fer una psicologia materialista i reduccionista en que tot és matèria, la ment és una activitat sotmesa a les mateixes lleis del món físic, perdent les qualitats distintives de la ment, el pensament i la voluntat , eliminant el dualisme cartesià.

Emocions i percepció visceral

Teories de l’emoció i

percepció visceral

Si ens parem a observar que sentim davant de situacions que generen rabia o por, observarem que en general sol haver sensacions viscerals diferents per a cada emoció, i de vegades oposades com per exemple en la temperatura, força o debilitament.  En la por i ansietat ens solem trobar amb sensacións de fred i en la de ira, ràbia de calor. Aquestes observacions recolzen la hipòtesi de l’especificat fisiològica de les emocions, es a dir, que les diferents emocions estan associades a diferents patrons d’activació del SNA, que ha estat argumentat per autors com James-Lange (1884-85)  , Ekman (1983), Izard (1971, 74)   i altres. No obstant hi ha altres línies d’investigació com les d’Alcaraz (1993)  que diuen que les evidencies no són tan clares. Aquesta especificitat s’ha adduït a les emocions primàries; respecte les secundaries, com per exemple els zels, no es te clar ja que són desencadenades per una varietat més gran d’estímuls o de situacions.

Funció adaptativa de la especificitat fisiològica de les emocions

El paper del SNA en la emoció consisteix en crear el medi biològic òptim que recolzi la conducta adaptativa pròpia per a una situació de vida (Levenson, 1994  ). Aquesta especificitat fisiològica de les emocions es fonamental per habilitar les conductes adaptatives, tals com la lluita, la fugida o la cura, adequades per a cada situació. Davant d’una situació d’importància personal, el cos es prepara per reacciona adequadament, activant el SNA, el sistema endocrí, les estructures cerebrals límbiques, la taxa d’impuls neuronal i la musculatura facial. Aquesta activació mostrarà una variància d’acord amb la emoció involucrada i segons els patrons evolutius que hagin mostrat ser els mes adequats per a l’adaptació al medi.

Atribucions i emoció

Atribucions i emoció

La teoria atribucional de Weiner conceptualitza les atribucions i les expectatives d’èxit o fracàs  a partir de tres dimensions: internalitat, controlabilitat i estabilitat, vegem uns exemples:

Diversos estudiants que han suspès un examen han donat aquestes explicacions al seu fracàs, analitzarem el tipus d’atribució que fan i com afecta a les seves expectatives i motivació:

ü  “Estava refredat”: Ha  fet una atribució interna, el subjecte no es trobava en plenes condicions, inestable perquè és una situació temporal i incontrolable ja que una malaltia no és pot controlar. Les atribucions causals intervenen en la formació d’expectatives a partir dels èxits passats i les expectatives, juntament amb la valència dels resultats, influeixen en les intencions de meta que un es proposa, i les metes regulen l’esforç i la motivació en la tasca. Les expectatives es relacionen principalment amb la dimensió estabilitat de les causes, com s’atribueix a causes inestables no afectarà les expectatives d’èxit futures aprovar la repesca i conseqüentment les seves intencions de meta, aprovar el curs.