Ansietat i cognició

1. Ansietat relacionada amb l’atenció selectiva: El camí de casa al treball el tinc completament memoritzat, i al mateix temps que camino vaig pensant, de tal manera que moltes vegades em creuo amb gent que conec i no els veig, en canvi quan tinc que creuar els carrers la meva atenció es dirigeix cap al tràfic.

Atenció selectiva: aquest fenomen d’esbiaix atencional consisteix en atendre preferentment els estímuls indicadors de perill o amenaça potencial, en aquest cas el tràfic, en comparació a altres estímuls neutres que es presenten al mateix temps, en aquest cas la gent. Les persones vivim en un món complex, amb una gran quantitat de demandes  que excedeixen les nostres capacitats per a respondre-les i inclòs per processar-les informacionalment; per tal de poder adaptar-nos eficaçment, l’ansietat contribueix a la activació del sistema defensiu, promovent a nivell cognitiu la priorització de processament d’estímuls indicadors de perill davant els neutres.

Pel que explica el camí al treball s’ha convertit en una tasca automatitzada. Hi ha activitats que amb la pràctica ja no necessiten del control de la nostra atenció per a poder-les fer, per la qual cosa els recursos queden lliures i disponibles per a poder fer altres activitats, en aquest cas escoltar les noticies. Ara bé creuar el carrer amb tràfic comporta una certa dificultat que només podem superar sota el control de la nostra atenció, en conseqüència utilitzarem tots els nostres recursos disponibles i ja no podrem atendre altres activitats com en aquest cas pensar per exemple en que faré per dinar. Com veiem l’atenció pot ser considerada el mecanisme controlador o regulador intern de la activitat cognitiva i de la conducta del subjecte, ja que actua seleccionant i facilitant la acció o una idea o inhibint o interrompent aquesta execució.

Estratègies d’afrontament de l’estrès II

1.     Tipus de font d'estrès

Es tracta d’un esdeveniment vital, la mort inesperada d’un germà. Sembla ser que les relacions familiars són fonamentals per  la estabilitat d’aquesta persona, la mort d’un dels seus membres ha representat un canvi, una ruptura d’aquesta estabilitat. Per lo tan es tracta d’un esdeveniment que requereix un procés d’adaptació intens i important, s’hauran de reestructurar plans futurs, com el de jubilar-se junts, i el pes de la relació familiar ara l’haurà de suportar sola, també es queda sense una persona a la que recórrer en cas de necessitat. Es dir hi haurà un canvi del seu rol dins la estructura familiar, que requerirà posa en pràctica tota una sèrie d’habilitats per fer-hi front. Aquestes situacions si es prolonguen poden donar lloc a trastorns psicofisiològics i psicològics com depressió i ansietat. L’organisme sofreix un desgast com més temps es mantingui la resposta d’estrès

2. Valoració primària i secundaria

Que una situació es consideri o no estressant depèn de la pròpia situació i de com la valora la persona en relació amb els seus recursos i capacitats per fer-hi front. Hi ha doncs  una primera valoració primària que determina si la situació es estressant, una avaluació subjectiva en la que s’aprecien les possibles conseqüències per a la persona en relació al seu benestar, en aquest cas parlaríem de la pèrdua d’un ser estimat, de la sensació de viure en un món on les coses no estan baix control, i del canvi en la estructura familiar; i a la vegada es percep com una amenaça per a la seva forma de vida, es veu amenaçada la seva seguretat i tranquil•litat, es percep com una amenaça existencial.

Una vegada valorada la situació com estressant i negativa, es passa a fer una valoració secundaria en que es valoraran els recursos disponible, propis o aliens, i la seva capacitat per fer front a la situació i la eficàcia de les possibles estratègies a adoptar. Si hi ha discrepància entre les exigències del medi i els recursos l’estrès experimentat s’incrementarà.

En aquest cas la mort es una font d’estrès que no és pot ni eliminar, ni modificar, les estratègies que es planegen van dirigides al control de l’estrès en si, del dolor i la inestabilitat emocional  que aquest està causant, i dirigida cap a la reestructuració familiar i plans de futur, i també de valors. El nivell d’estrès serà molt gran ja que hi ha una discrepància entre les exigències del medi i els recursos que te el subjecte: no pot variar la situació, tan sols pot fer-la més suportable.

Estratègies d’afrontament de l’estrès I

Entrevista

1. Descriu breument un episodi més o menys recent, que consideri estressant, i que recordi bé. (Font d’estrès)

El meu germà va morir farà poc més d’un any, d’un infart. Ningú, ni ell s’ho esperava. Casi podríem dir que és un d’aquells xistes de mal gust, era metge i estava fent guàrdia a un hospital, era l’únic metge i l’ambulància va tardar massa i per falta de respiració assistida va quedar en coma i amb la línia plana. Va morir.

2. Descriu com et vas sentir, si vas percebre aquesta situació com una amenaça o com un perjudici, o al contrari com un repte per a millorar o demostrar les teves capacitats i dominar la situació. (Valoració primària de la situació)

Em vaig sentir desemparada, impotent, no podia fer rés, no l’havia pogut ajudar, tenia tantes il·lusions, s’estava fent la casa dels seus somnis, el veia feliç, cansat perquè treballava molt però feliç. Em va agafar molta por per mi i la meva família, sabia que això ens destrossaria, no tornaríem a ser mai  feliços, s’havia acabat la felicitat. No m’ho podia creure, ser conscient de la seva mort em produeix terror, desesperació. Crec que em sento amenaçada per que la mort es quelcom que no podem controlar, no estava malalt, no hi havia cap raó per a que li passes, per lo tan tinc la sensació de vegades quan vaig a dormir de que potser sigui la última nit i m’angoixo, o que li pot passar a algú dels que tan estimo. Tota la meva família està desfeta ell en era una part important, estava allí. Tinc por. I tinc pena, no el tornaré a veure mai més, és molt dràstic, no podrà viure a la seva casa, tan d’esforç per res, no podrem envellir junts, no podrà seguir vivint, la vida li ha fet una putada.

Sociologia del coneixement

Amb “Les estructures de les revolucions científiques” de kuhn (1971) s’inicia la crisis de la filosofia del positivisme científic, en proposar en contra de la concepció acumulativa del progrés científic, la de paradigma i de les revolucions científiques.

Kuhn  ( a Moya, 2001) afirma que el desenvolupament de la ciència es dona gràcies a una acció col·lectiva portada a terme per la comunitat científica partint d’unes creences, uns mètodes, uns conceptes i uns valors compartits, els quals conformen un paradigma. Els paradigmes són teories científiques universalment acceptades que durant un temps determinat ofereixen un model de problemes i solucions acceptables per als que treballen en un camp d’investigació. En aquest períodes de temps, en que les regles d’un paradigma governen l’activitat científica, es desenvoluparà el que Kuhn anomena ciència normal: augmenta la informació, i en conseqüència comencen a sorgir i acumular-se anomalies que provoquen la crisis del paradigma vigent i el sorgiment de paradigmes rivals que donen lloc a les revolucions científiques: el canvi d’un paradigma a un altre del que sorgirà una ciència normal incompatible i incommensurable amb la seva predecessora.

Sokal (1999)  critica que els canvis de paradigma es produeixin mitjançant factors socials, i no empírics. Segons Kuhn (1971) els científics accepten un nou paradigma per moltes raons i algunes es troben fora de la ciència, consideracions personals, socioculturals, de les quals dependran el desenvolupament de la ciència, la elecció d’unes teories i no d’unes altres. El canvi científic deixar de ser una necessitat de revisió de les teories que s’apropen a una veritat universal independent i passa a ser una qüestió sociocultural, de transformació de valors, que restringeix la veritat a unes comunitats i a uns períodes, a unes practiques científiques determinades i la seva producció de coneixement.

L’emergència d’un tribunal per a la raó: el paper de la filosofia de la ciència

 PRIMERA PART.

"El 1976, científics francesos treballant en la mòmia de Ramsès II van descobrir que aquest faraó havia mort de tuberculosi al voltant de 1213 a.C. El sociòleg de la ciència francès Bruno Latour comenta sobre el fet: “Com va poder morir a causa d’un bacil que Robert Koch va descobrir el 1882?”

Quan es diu que la ciència ha fet un descobriment, socialment s’accepta que es un fet irrefutable, que conte totes les garanties per ser cregut. La ciència actualment és el deu de la nostra societat, que explica com és el món i la que el transforma i decideix en gran mesura com serà.

En realitat no sabem de que va morir el faraó, i normalment ens creiem les coses tan sols perquè la “autoritat”, en aquest cas científica, ens ha dit el que hem de creure. Des del model positivista  per a poder conèixer, les creences han de ser “vertaderes” i justificades,  ja que creure no significa que hi hagi veritat, es creuen moltes coses que són falses, i tampoc els científics són infal·libles.

Des de la perspectiva positivista el coneixement es podria definir com una creença  que es vertadera i que està justificada, o més ben dit és vertadera perquè està justificada. Per a què hagi coneixement primer ha d’ haver una representació mental sobre una informació en la que es creu, per exemple que uns científics diguin que el faraó va morir de la tuberculosis, llavors diferents factors socials, abans esmentats, ens poden portar a creure que és la causa de la seva mort però no en tenim cap prova, per lo tan no és suficient perquè hi hagi coneixement.

Suposem que el faraó en realitat va morir de tuberculosi,