Teories de l’emoció i
percepció visceral
Si ens parem a observar que sentim davant de situacions que generen rabia o por, observarem que en general sol haver sensacions viscerals diferents per a cada emoció, i de vegades oposades com per exemple en la temperatura, força o debilitament. En la por i ansietat ens solem trobar amb sensacións de fred i en la de ira, ràbia de calor. Aquestes observacions recolzen la hipòtesi de l’especificat fisiològica de les emocions, es a dir, que les diferents emocions estan associades a diferents patrons d’activació del SNA, que ha estat argumentat per autors com James-Lange (1884-85) , Ekman (1983), Izard (1971, 74) i altres. No obstant hi ha altres línies d’investigació com les d’Alcaraz (1993) que diuen que les evidencies no són tan clares. Aquesta especificitat s’ha
adduït a les emocions primàries; respecte les secundaries, com per
exemple els zels, no es te clar ja que són desencadenades per una varietat més
gran d’estímuls o de situacions.
Funció adaptativa de la especificitat
fisiològica de les emocions
El paper del SNA en la emoció consisteix en crear el medi biològic òptim que recolzi la conducta adaptativa pròpia per a una situació de vida (Levenson, 1994 ). Aquesta especificitat fisiològica de les emocions es fonamental per habilitar les conductes adaptatives, tals com la lluita, la fugida o la cura, adequades per a cada situació. Davant d’una situació d’importància personal, el cos es prepara per reacciona adequadament, activant el SNA, el sistema endocrí, les estructures cerebrals límbiques, la taxa d’impuls neuronal i la musculatura facial. Aquesta activació mostrarà una variància d’acord amb la emoció involucrada i segons els patrons evolutius que hagin mostrat ser els mes adequats per a l’adaptació al medi.