1. Socialització en familia: Berger i
Luckmann, Bronfenbrenner, La teoria sistèmica, Kaye.
Les famílies, dins cada societat, tenen unes representacions socials de la infància i sobre el desenvolupament en les
seves múltiples facetes, pressupòsits culturals que orienten les pràctiques
parentals de criança i educació. Per
exemple Uns pares
corregeixen contínuament a la seva filla a la taula perquè “parla amb la boca
plena”, perquè “ha de menjar amb la forquilla i no amb les mans”, perquè “ha
d’utilitzar el tovalló”… Estem
davant d’unes pautes socialitzadores paternes explicites, de les tantes com es
duen a terme en la vida quotidiana, i que no només ensenyen a comportar-se sinó
que ensenyen una forma de viure, una ordenació
determinada del món, com diuen Berger
i Luckmann es tracta d’un ordre simbòlic, en el que el
nen entra i interioritza a través de la socialització
primària.
Segons Bronfenbrenner el desenvolupament del nen ocorre en
un determinat ambient
ecològic. El nen és iniciat
en activitats, relacions personals i a aprendre a desenvolupar rols socials, en
aquest ambient ecològic, definit com un conjunt d’estructures seriades: microsistema, mesosistema,
exosistema i macrosistema.
La
teoria sistèmica ens diu
que els adults modelen les accions rudimentàries dels petits i alimenten el
procés mitjançant el qual interioritzen primer la forma i després el
significat de les activitats que ells practiquen. En aquest cas, les normes de
menjar correctament a taula, primer pel nen manquen de significació, en la
mesura que faci aquestes accions adquirirà les formes i també les disposicions
dels pares (intersubjectivitat, els adults s’erigeixen per al nen en una mena
de mestre, Trevarthen ). La
intersubjectivitat alimenta
un bucle recursiu entre adult i infant a partir del qual neix el significat.
Kaye fa servir l’analogia
dels marcs per descriure com els pares
s’encarreguen d’organitzar els espais del nen per anar ensenyant-li les accions
necessàries, a través de la rutina, i que regulen, dins de cada cultura, la
vida infantil. En aquest cas estaríem parlant d’uns marcs d’aprenentatge i
control de conductes socials de com comportar-se a la taula.
2. La
intersubjectivitat : Trevarthen
La
Cristina (vuit mesos), juga davant dels seus pares a casa, s'ha fet una banya
contra la paret. Quan es gira cap als seus pares i fa el "petarrell",
es riuen d'ella pel contratemps. Cristina comença a riure i de seguida és ella
la que torna a colpejar el cap contra la paret.
La nena
al fer-se mal ha buscat als seus pares per sentir-se consolada, al veure que
els pares es riuen ha repetit la acció per crear un espai comunicatiu en el que
ella intervé com a interlocutora. La comunicació humana reposa sobre una
capacitat d’accés als estats mentals entre comunicants que es la base del
enteniment mutu: intersubjectivitat,
els nens mostren aquesta predisposició a entendre i fer-se entendre que és la base innata de la comunicació preverbal i prelingüística.
Per Trevarthen el nen es capaç d’elaborar una representació de l’alter com algú amb qui es pot establir una
relació i això és degut a la intersubjectivitat primària, un complicat
mecanisme al servei de l’enteniment
interpersonal. El nen capta una actitud que genera reciprocitat, i intueix
que els altres tenen desitjós i sentiments.
La
intersubjectivitat es desplega de la mateixa manera que altres processos
emergents i s'activa cada vegada que la criatura entra en una relació cara a
cara amb les persones. El procés activador dóna com a resultat un increment de
la mateixa capacitat d'entrar en comunicació
intersubjectiva. Amb això, aquesta comunicació es fa d'una manera més
eficient i satisfactòria. I, en aquest fet d'activar-se successivament, el
procés i el producte es realimenten - en retroalimentació i propulsió-
mútuament: hi ha un desenvolupament. És un fenomen
autopoiètic.
3. El joc simbólic: Piaget
Els
nens solen crear moltes vegades un guió amb episodis de pel·lícules o series de
TV, construint la realitat real dels adults mitjançant la seva realitat
imaginada. Mitjançant el joc el nen explora
el seu entorn i desenvolupa les seves capacitats. Piaget proposa una progressió en el joc de
l’infant, el joc mogut, el
més espontani i comú a tots els mamífers, el
joc simbòlic: joc de fer com si, a partir dels dos anys i joc de fantasia,
entre els 4-7 anys, al que seguirà el joc
de regles a partir dels 7
anys.
Per
Piaget el joc simbòlic acompanya l’aparició de la funció simbòlica amb jocs
prototip com el de “fer com si” i la seva extensió al de fantasia. En aquest
exemple ens trobem amb el joc de fantasia en el que els nens es converteixen en actors de situacions imaginaries i que es
correspon al període egocèntric de l’estadi preoperacional de Piaget
i que demostra que aquest egocentrisme no ho impregna tot com ell va dir ja que
exigeixen que el nen es descentri i entre en el punt de vista d’altres i
coordini les seves accions amb els seus companys seguint una trama consensuada
i que implica un coneixement del rols dels adults que en practicar-los
assimilaran.
4. La noció d’objecte permanent: Piaget
Per Piaget el nen fa la construcció del objecte dins el període del desenvolupament
sensoriomotor (fins els 18 mesos) i té la clau de la noció d’espai que va adquirint el nen.
En els dos primer estadis el nen es limita a reconèixer en el
seu entorn coses que són allí, i que són mentre alimenten l’activitat del nen,
el nen encara no els desvincula de la situació. En el tercer estadi el nen durant la seva activitat
segueix la trajectòria dels objectes que li cauen de les mans, El nen no té
encara representacions mentals a manera d’imatges, l’objecte existeix en la
mesura que hi ha acció. En el
quart estadi comença a buscar
els objectes ocults que els seu interlocutor amaga davant dels seus ulls. En el cinquè el nen ja segueix els objectes en tots
els seus desplaçaments i es capaç de reconstruir l’itinerari i emergeix
la noció de lloc.
L’objecte comença adquirir una independència i a ser una cosa substancial i
existeix per si mateix. A la vegada descobreix la relació entre aquests llocs
que engendra la noció d’espai. Però encara no es capaç de representar
mentalment els desplaçaments, cosa que farà en el sisè estadi en el que el nen es comença a veure
ell mateix enmig de totes les coses.
Estudis
recents han demostrat que tan la permanència de l’objecte com les
representacions mentals emergeixen en el nen abans del que diu Piaget.
5. Pensament intuïtiu : Piaget
Segons Piaget, entre els dos i els sis
anys, el nen viu un període
“preoperacional”, en el que encara no és capaç de realitzar operacions
mentals complexes tals com la reversibilitat o la transformació i caracteritza
el seu pensament d’egocèntric:
el nen només pot manegar la informació des del seu punt de vista i referida a
ell mateix. El seu pensament és “intuïtiu”
i espontani i per això
intenta donar explicacions a la realitat amb els escassos recursos de que
disposa, a través d’un pensament
prelògic, atribuint intencions i conductes als objectes (animisme) i
és capaç d’inventar explicacions
per als fenomens físics .
Hughes
i Grieve han
escrit que els infants busquen una resposta a allò que un adult els
pregunta fins i tot quan aquesta pregunta no té cap sentit. els infants
pressuposen que les preguntes de l'adult tenen sentit i, de fet, troben que recorren
a dades complementàries que extreuen del seu entorn.
Margaret
Donaldson en les
seves investigacions va arribar a la conclusió que el nen pot comprendre
l’existència d’una realitat diferent de la que percep. Els nens interpreten les qüestions dels investigadors i les contextualitzen d’acord amb les seves experiències i
coneixements socials.
6. Teoria del vincle afectiu: Bowlby
Bowlby va desenvolupar la teoria del vincle
afectiu, que sosté que els nens tenen un llaç afectiu sòlid amb una persona
concreta i que es manifesta en un conjunt de conductes que tendeix a mantenir
una proximitat espacial relativa entre la diada, que variaran amb l’edat del
nen i amb les seves capacitats perceptivomotrius. Aquestes conductes funcionen
com senyals que sol·liciten
proximitat i ajuda.
Bowlby va proposar un model sistèmic en el qual hi ha que distingir l’objectiu del sistema (regular la distancia), els factors que l’activen
( l’alarma davant d’un perill, el mal que s’ha fet el nen, o com en aquest cas
la presencia d’un estrany; i la resposta del adult consolar, abraçar, que
produeix el sentiment de seguretat), i els
processos de comportament que el constitueixen ( els comportaments que posa en joc el
nen per aconseguir la proximitat de l’adult). És un sistema de regulació homeostàtica que manté un equilibri entre la
propensió a explorar dels nens i els danys que això comporta per la seva falta
d’experiència.
Aquests
són principis de caire funcional que fonamenten l'aparició de comportaments
molt adaptatius, comuns a diverses espècies, encara que
els mecanismes neurofisiològics que els regeixen no siguin idèntics a
cadascuna. Són configuracions de conductes que es desencadenen oportunament
sense que intercedeixi, segons sembla, experiència o aprenentatge; és per això
que se'ls atorga el caràcter d'instintius o innats.
Per tant, el que Bowlby afirma del vincle és que és un comportament instintiu
que ha arribat als humans per mitjà de l'evolució i que persisteix en nosaltres
perquè continua complint funcions de vigilància i protecció dels adults sobre
les criatures. En els pobles primitius és la protecció davant la naturalesa,
sobretot els depredadors carnívors; en els tecnològicament avançats, és la
protecció davant de les incerteses aparellades a l'hàbitat i a la vida urbana.
Segons Bretherton la relació vinculant també es una
experiència que es va interioritzant fins a crear un model intern d’actuació que compren dos aspectes
complementaris: l’avaluació de l’entorn per part del nen i de l’accessibilitat
de la figura vinculant ( la facilitat d’arribar i de com serà acollit). Aquest
model li servirà al nen per avaluar i interpretar situacions en les que es
veurà immers més tard (ansietat, por, seguretat, etc).
7. La teoria de la ment i el coneixement social: Wimmer i
Perner, Whiten
La
teoria de la ment (Wimmer
i Perner) analitza com les ments humanes expliquen el comportament de les
persones sobre la base d’atribuir-los estats
mentals, es a dir, com s’adquireix la representació que unes ments tenen de
la representació que altres tenen de cert estat de coses.
L’inferior, de la
psicologia intuïtiva, quan el nen(cap a l’any i mig) comença a captar que les persones saben,
tenen intencions, senten i es comporta segons aquest saber pràctic, que
es desplega fins als tres anys i mig. Aquests processos mentals (sentir,
desitjar,..) porten incorporats perceptivament una representació dels
desitjós i intencions, que el nen no captarà fins als quatre anys, abans
el nen psicòleg intuïtiu es comporta d’acord amb les regles o
representacions de procediment.
El superior, quan
comprengui que les ments de les persones actuen d’acord amb representacions de
l’estat de les coses, llavors tindrà una representació conceptual d’allò que és
una representació. Quan un subjecte separa el seu coneixement d’un estat de
coses del que pugui tenir una altra persona, és que tracta qualsevol coneixement
existent en la ment com una representació de la realitat.
El coneixement social (Whiten), els desitjós, les intencions que
capten els nens els adquireixen com a part del seu procés de
socialització, pel mer fet de pertànyer a un grup, és un coneixement pràctic i
necessari per a la subsistència. No exclouen una dimensió cognoscitiva
però posen l’accent en la via intersubjectiva i social.
8. Comunicació preverbal: Batenson, Vigostky
La
comunicació és una acció intencionada que en els infants s’intueixen les
primeres intencions a partir dels 3 mesos amb els protodialegs (Batenson), els nens es senten
arrossegats en el flux comunicatiu dels espais col·loquials creats pels adults.
Al voltant dels 6-7 mesos el sistema cognitiu capacita al nen per fer actes
comunicatius plens als que anomenen protoimperatius amb els que actua sobre una
persona amb la intenció que actuï i fan pallassades i bromes per ser reconeguts
com a interlocutors abans de la emergència de la intersubjectivitat secundaria
, fase on els nens posaran a punt mecanismes intermentals que impliquen una
modalitat de referència i que transmetran significacions, són els protodeclaratius.
Són
protodeclaratius infantils típics el gest d'assenyalar amb l'índex una cosa
distant o el gest de mostrar un objecte. Es pot dir que tots dos són referencials, és a dir, que
provoquen la convergència de l'atenció dels interlocutors sobre alguna cosa.
Existeix
un complex procés intermental i intramental (Vygotski) pel qual la ment
de l'infant (o d'un adult) "es fa" amb els signes. Perquè hi hagi
signe (en la ment de l'infant) no n'hi ha prou amb el fet que percebi una acció
exterior visible; cal que la comprengui. Una
acció, un gest, fins i tot, una paraula, adquireixen significat per a la ment
infantil (o l'adulta) quan es van convertint en signes.
BIBLIOGRAFIA
Psicologia
del desenvolupament I. Adolfo Perinat. 2000. Barcelona. UOC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada