Publicitat i control social

“VEET LA SENSACIÓN QUE SIEMPRE TE ACOMPAÑA”, o

la construcció social de la realitat

He escollit l’anunci  televisiu d’un depilatori químic per a dones: Veet. Un anunci que utilitza el llenguatge tan escrit, com oral (en off) per fixar  el missatge icònic que en aquest cas és força explícit, les avantatges de l’ús del producte. El missatge que es treballa amb una veu femenina madura i asèptica és: “la revolución está en depilar-te sin cuchillas, nuevo Vet Rasera”,“el gel de crema que solo en 3minutos”, , “Te deja las piernas suaves, hasta el doble de tiempo que con las cuchillas”, “sin cortes i sin que la piel raspe”. “si todas las cosas durasen tanto”, i finalitza dient: “Vet la sensación que siempre te acompanya”. Aquest missatge guia la narració en que el personatge principal és, com no, una noia jove, sana, bonica, dinàmica i feliç que no para de cantar mentre es depila unes cames ja depilades, en un bany enorme de disseny, amb la companyia d’un home jove que es desperta per mirar-la encantat amb barba de dos dies i al que rebutja perquè raspa.

L’anunci utilitza tota una argumentació i retòrica per convèncer. Amb “revolució” sembla  que es fa referència a la ciència, per indicar que es un producte renovat que funciona millor que abans, sense mencionar que es un producte químic agressiu, això si, a la pantalla en lletra petita apareix: “leer instrucciones antes de usar”, les instruccions et diuen que els 3’ es  converteixen en més temps, que pot haver un perill d’irritació i cremades, que no es pot prendre el sol, i no t’avisen de l’olor forta del producte. S’utilitza el temps de duració de la depilació com a reclam i es subratlla per escrit, però no s’especifica el temps en números perquè llavors deixaria de ser tan atractiu i es podria comparar amb altres mètodes que duren més, i s’intenta donar una sensació de per a sempre, quan no és  per sempre ja que abans de poder-la tornar a utilitzar,  t’ha de créixer prou el pel, creixement que comença al dia següent, i raspa i pica. També apreciem com es juga amb la valoració irònica i comparativa del plaer obtingut amb el seu company.

El sociòleg Jesús Ibáñez diu que “La publicidad es un dispositivo de domesticación que inscribe en el cuerpo de los consumidores y de las consumidoras la necesidad y el deseo de consumir. Para ello, crea una simulación imaginaria del mundo real, recrea el mundo, lo simula (...) y los productos son transformados en signos que están hechos para cubrir la ausencia de las cosas, de modo que lo artificial aparece como natural, lo inconfortable como confort, la opacidad brilla y la fealdad se transforma en belleza”.

Globalització

“La globalización se puede definir como el proceso mediante el cual los mercados y la producción de diferentes países están volviéndose cada vez más interdependientes debido a la dinámica del intercambio de bienes y servicios y a los flujos de capital y tecnología. No se trata de un fenómeno nuevo, sino de la continuación de desarrollos que habían estado funcionando durante un tiempo considerable.” (Comissió  Europea,1997). 

Aquesta, i altres definicions que subratllen la perspectiva econòmica del procés, es discutida pels qui consideren que la globalització «es un proceso de dominación y apropiación del mundo en términos político-militares, financiero-tecnológicos y socio-culturales», en la línia del pensador llatinoamericà Pablo GonzálezCasanova.

McLuhan fou el primer en utilitzar la paraula globalizació, en els anys 60 explicà, que els avenços en la electrònica y les comunicacions portarien al món a crear una “aldea global” on els fets serien coneguts por tots els habitants del globus. El producte que es consumeix pot estar sent finançat per un país, dissenyat i programat en un altre i fabricat por un tercer, distribuït des  de un quart  país y venut en totes les ciutats de la terra.

Postmodernisme

© José Luis López Rubiño

Postmodernisme

El postmodernisme es dirigeix a la crítica de la ciència a través de dos arguments interrelacionats, i els dos subjectius. D’acord amb l’argument epistemològic l’antropologia a causa de la subjectivitat del seu objecte d’estudi: l’home, no pot ser una ciència, i a la vegada la subjectivitat humana exclou la possibilitat de que  la ciència pugui descobrir veritats objectives. La objectivitat és una il·lusió de la ciència en funció d’un argument ideològic que debilita els grups oprimits, dones, ètnies, gent del tercer món (Spiro 1996).

Postmodernisme significa, literalment, després de la modernitat, i es refereix a la dissolució de les formes socials associades a la modernitat. El terme modernitat s’ha desenvolupat amb el capitalisme, i implica la progressiva racionalització i diferenciació econòmica i administrativa del món social (Sarup 1993). Als anys 80 canvia el context polític- ideològic en el món. Són els anys del neoconservadurisme, el que després es va dir neoliberalisme o pensament únic, i són els anys de la difusió del postmodernisme com a proposta filosòfica de moda.

D’acord amb the Encyclopedia of Cultural Anthropology (Ryan Bishop,1996), el postmodernisme és definit com un moviment eclèctic que sorgeix de l’arquitectura i la filosofia. El terme es començà a utilitzar en els 70 en relació a la arquitectura. Exposa un escepticisme sistemàtic basat en la teoria de la perspectiva i que aplicat a la Antropologia passa de la observació d’una societat particular a la observació de l’antropòleg observador. A més es centra en les tensions entre les diferencies i similituds que esclaten dels processos globalitzadors.

Els postmodernistes han estat dividits en dos grups: els escèptics, extremadament crítics amb la persona moderna, consideren la persona com una convenció lingüística, també rebutgen la comprensió moderna del temps i la teoria : cap teoria pot ser considerada millor que una altra, ja que totes distorsionen i limiten. I els positius que també rebutgen la possibilitat d’una teoria que contingui la veritat, però que creuen que ha de ser transformada en lloc d' abolida; no són tan rígids i defensen moviments per la pau, ecologistes i feministes (Rosenau 1992).

Clifford Geertz

Clifford Geertz

Biografia 

Antropòleg cultural que neix a San Francisco, Califòrnia, USA, al 1926. Al 1950 es llicencia en filosofia a l’Antioch College i al 1956 es doctora en antropologia a la universitat de Harvard. Ensenya antropologia a les universitats de Califòrnia (1958-60) i Chicago (1960-1970). Al 1970 constitueix l’Escola de Ciències Socials a The Institute for Advanced Study, princenton. Mort al 2006.

Era membre de l’American Academy of Arts and sciences, de l’American Philosophical Society i de la National Academy of  Science, i soci de la British Academy.

Les seves expedicions a Java (1953-4) i Balí (1957-8) van donar una sèrie de treballs en torn la economia, el canvi social i la religió. Entre 1965-71 treballa intermitentment al Marroc i escriu un estudi comparatiu del Islam a Java i el Marroc.

Aportacions a l’antropologia i orientació metodològica

Des de finals de la dècada dels 60 Geertz es situa dins la antropologia simbòlica, proposa una analogia entre les ciències socials i la interpretació de textos, senyalant que el propòsit de l’antropologia es donar una interpretació dels significats socials connectats amb les pràctiques socials i les institucions de societats particulars, en lloc de perseguir explicacions causals i prediccions, es a dir, proposa una antropologia concebuda com un acte interpretatiu.

Antropologia

“LA VERSION DE LAS CIENCIAS SOCIALES: TARCOTT PARSON Y LOS ANTROPOLÒGOS AMERICANOS” resum, anàlisi i conceptualització.

Adam Kuper en el segon capítol de Cultura: versión de los antropólogos(1999), fa una descripció crítica de la introducció, evolució i transformació del concepte cultura com a objecte d’estudi de l’antropologia, a Nord-americà, a partir del treball del sociòleg Talcott Parson, i de F. Boas procedent de l’escola de Berlín que va emigrar als EEUU.

Parson buscà les connexions entre el discurs positivista francès i l’idealista alemany, per fer una síntesis. La il·lustració francesa identificava cultura amb  el progrés humà i la civilització, i defensava l’aplicació del mètode científic, mentre que els alemanys es van rebel·lar en contra i la van identificar amb el destí particular d’una nació, la seva cultura, les seves tradicions, convençuts de que les cultures modelaven als individus per als seus propis fins.

Parson concebia la ciència social com una teoria general de la acció humana, i buscava una definició de cultura que encaixes dins d’aquesta teoria  i de la qual s’ocuparia l’antropologia, i d’aquesta manera assignar el sistema social a la sociologia i la ment individual a la psicologia. Va limitar als antropòlegs als continguts dels valors, idees i altres sistemes significativament simbòlics, fent-los renunciar a l’estudi dels sistemes socials.

Parson i Kroeber van fer un manifest conjunt on es definí cultura  com un sistema d’idees i valors, expressat en símbols i materialitzat en la religió i l’art, l’individu absorbia aquests valors i els feia seus, amb lo que trobava un propòsit a la vida i un sentiment d’identitat. Així quedava delimitat l’objecte d’estudi de l’antropologia dins de la nova utopia d’una ciència social interdisciplinar. Dos dels seus seguidors C. Geertz i D. Schneider van anar separant-se criticant la submissió de la antropologia a la teoria de l’acció de Parson i començaren a estudiar la cultura com un sistema autònom. Geertz s’enfronta dient que la meta de l’antropòleg més que la explicació científica, és la interpretació de la cultura.

Kuper descriu clarament com les idees apareixen i desapareixen, amb una influencia més o menys decisiva en el seu entorn, determinant i delimitant al científic , en aquest cas l’antropòleg, quin serà el seu camp d’estudi i la metodologia a emprar. Així  analitza com a partir de l’intent de Parson de construir una ciència antropològica, es degenera en una forma de hermeneútica a traves de Geertz, abandonant tota classe de procediment científic, negant la possibilitat de la generalització de lleis o comparació de les cultures. Per Geertz  el que l’antropòleg entén no es res més que les seves interpretacions de les interpretacions que un informant en dona dels seu món, concloent que la meta de l’antropòleg havia de ser la interpretació més que la explicació dels fenòmens culturals.

Homosexualitat i paternitat

Analitzem de manera hipotètica el cas d'una nena adoptada presentada en un article: 

La Princesa de Chueca Por Almudena Grandes. EL PAÍS SEMANAL nº 1.362. Domingo 3 de noviembre de 2002.

E

s una monada, una auténtica monada. Sentada en su cochecito, con el pelo negrísimo y la piel muy blanca, los ojos oscuros, grandes, rasgados, y el rubor sonrosado de todos los bebés sanos, reluce en medio del pasillo como el sol en un cielo de verano. Pero si dejo escapar un grito de alborozo al reconocer a sus padres, no es sólo por eso.

- ¿Ésta es vuestra hija?

-  Sí- los dos sonríen a la vez.

- ¡Enhorabuena! - besos, abrazos, más sonrisas -. ¿Cuándo os la han dado?

- Hace tres meses, pero no la hemos sacado a la calle hasta ahora, porque tenía muchos problemas, ¿sabes?

Le conozco del barrio, de toda la vida. De pequeña le compraba bolis y cuadernos a su abuela, luego a su madre, después cerraron la papelería, pero me lo seguí encontrando por la calle, y además, y a temporadas, nos vemos por los bares. Le miro un momento y le vuelvo a abrazar. Está encantado, y a mí me encanta verle así.

-¿Cómo se llama?

- María. Igual que su abuela...- mira a su derecha, se corrige -. Que sus dos abuelas.

-¿Y qué tiempo tiene? ¿Seis meses?

- No. Tiene once, pero es que estos niños, pues...Estaba en un orfanato, un sitio horrible, no por la gente que trabajaba allí, que hacen lo que pueden, sino porque no tienen nada, ni personal, ni comida, ni pañales desechables, ni siquiera chupetes...

- Cuando la llevamos al pediatra la primera vez estábamos muy asustados, pero él nos dijo que a la niña no le pasaba nada, que tenía hambre, que le faltaba afecto, que no la habían cogido en brazos, que no la hablaban, ni jugaban con ella...Por eso no crecía, y lloraba todo el tiempo.

- Y ha cambiado...Bueno, no te lo puedes imaginar...

Pero sí me lo imagino. No soy capaz de recordar el nombre de la remota república ex soviética donde nació esta porcelana de ojos achinados, pero supongo que ese dato también da lo mismo. Hay muchos sitios así en el mundo. Demasiados. Y todos se parecen.

- Fui a buscarla con mi cuñada, ya sabes.

- Si. Fue mi hermana. Yo no pude ir...Pero vamos a dejar de hablar de eso.

En ese  momento, como si ella también estuviera de acuerdo, María empieza a llorar, y entonces sus padres la miran, se inclinan sobre ella y empiezan a discutir como todas las parejas en esa situación, ¿se ha hecho pis?, a ver...,no, es que la has abrigado demasiado, no, no es eso, aquí no hace calor precisamente, pues yo creo que está agobiada, debe de tener sed, ¿dónde está el biberón de la manzanilla?, aquí, toma, ¿lo ves cómo tenía sed?, sí, pero lo que quiere es que la cojan, pues la cojo, ¡que no!, que sí, un poquito sólo...

 -Desde luego, está hecha una princesa, ¿a qué sí?- la frutera me mira primero a mí, luego a sus padres -, cada día más guapa, da gusto verla, de verdad...¿Qué os pongo?

- Naranjas, pero no me las des ácidas que son para la niña...- entonces, el padre consentidor se vuelve hacia mí -.¿Quieres cogerla tú?

Lo intento, pero María no quiere estar conmigo. Llora, se revuelve, grita, hasta que unos brazos familiares me la arrebatan con delicadeza. Entonces, acurrucada en el pecho de su padre, coge el borde de su camisa con la mano derecha, se mete el pulgar en la boca y sus labios se curvan en esa inefable expresión de felicidad de los bebés satisfechos.

- Es que no le gustan los desconocidos, ¿sabes? - me habla con los labios rozando el pelo de su hija, besándola en la cabeza entre frase y frase -. Les tiene miedo. Yo creo que es por lo del orfanato, no se fía de nadie. Lo ha pasado muy mal, la pobre...

- Con que no había que cogerla, ¿eh?

Ellos han terminado ya de hacer la compra. Yo también. Mientras salimos juntos, pienso en María, en la imagen que tendrá de sí misma, de sus padres, de su infancia, cuando sea mayor. Entonces recordará que sus padres se querían, y que la querían, que la desearon tanto que mintieron, y engañaron, y desafiaron una legalidad injusta, y se arriesgaron a acabar en la cárcel, y cruzaron un continente entero para ir a buscarla al infierno, para sacarla de allí. Entonces entenderá por qué en su DNI aparece el nombre de su tía al lado de la palabra “madre” y también la suerte que ha tenido. Como si lo presintiera, cuando nos despedimos, en la esquina de Mejía Lequerica, la princesa de Chueca me sonríe y me dice adiós con la manita mientras a todos se nos cae la baba.

Luego, su padre, que se llama José Ramón, le pasa un brazo por los hombros a su otro padre, que se llama Miguel, y se van los tres a casa, tan contentos.

Conversation with Teresa Cabruja Ubach

Universitas Psychologica - The Winding Flow of Crítical Psychology: a Conversation with Teresa Cabruja Ubach

Una companya de la UOC ha penjat aquesta entrevista amb la psicòloga social Cabruja, molt interessant ja que dona una visió dels inicis de la psicologia crítica a Espanya, a partir d'autors tan interessants com Gergen (USA), Tomas Ibañez, Baro (sudamèrica), Lupicino Iñiquez,... i en universitats com la UAB i la UOC.

Programes de reeducació

Programes de reeducació o recuperació fins i tot amb nens afectats de defectes congènits (per exemple, síndrome de Down)

Segons l’enfoc sistèmic el nen és un sistema obert i el desenvolupament del sistema es produeix per una interacció entre el seu estat i les pertorbacions que li arriben des de fora (factors exògens), a més aquestes pertorbacions han de ser les adequades al disseny del sistema (factors endògens). Aquesta interacció del nen amb l’entorn s’anomena comportament i s’origina en realitzar les seves funcions l’organisme.

Els canvis qualitatius que experimenta el nen tenen una jerarquització, s’han de produir uns canvis primer perquè se’n puguin donar uns altres, però hi ha continuïtat, “l’organisme es transforma però conserva la seva organització” (Werner i Piaget). Les estructures orgàniques van madurant, van adquirint les condicions que permetran un funcionament adequat, Al principi aquests canvis son, principalment, endògens i tenen que veure en el desenvolupament de les estructures orgàniques, ràpidament l’ambient ecològic facilitarà l’adquisició d’una sèrie d’habilitats perceptives, motores, lingüístiques, social i afectives que l’ajudaran a relacionar-se amb el món exterior.

Desenvolupament infantil: 8 teories i conceptes

1. Socialització en familia: Berger i Luckmann, Bronfenbrenner, La teoria sistèmica, Kaye.

Les famílies, dins cada societat, tenen unes representacions socials de la infància i sobre el desenvolupament en les seves múltiples facetes, pressupòsits culturals que orienten les pràctiques parentals de criança i educació. Per exemple Uns pares corregeixen contínuament a la seva filla a la taula perquè “parla amb la boca plena”, perquè “ha de menjar amb la forquilla i no amb les mans”, perquè “ha d’utilitzar el tovalló”… Estem davant d’unes pautes socialitzadores paternes explicites, de les tantes com es duen a terme en la vida quotidiana, i que no només ensenyen a comportar-se sinó que ensenyen una forma de viure, una ordenació determinada del món, com diuen Berger i Luckmann es tracta d’un ordre simbòlic, en el que el nen entra i interioritza a través de la socialització primària.

Segons Bronfenbrenner el desenvolupament del nen ocorre en un determinat ambient ecològic. El nen és iniciat en activitats, relacions personals i a aprendre a desenvolupar rols socials, en aquest ambient ecològic, definit com un conjunt d’estructures seriades: microsistema, mesosistema, exosistema i macrosistema.

La teoria sistèmica ens diu que els adults modelen les accions rudimentàries dels petits i alimenten el procés mitjançant el qual interioritzen primer la forma i després el significat de les activitats que ells practiquen. En aquest cas, les normes de menjar correctament a taula, primer pel nen manquen de significació, en la mesura que faci aquestes accions adquirirà les formes i també les disposicions dels pares (intersubjectivitat, els adults s’erigeixen per al nen en una mena de mestre, Trevarthen ). La intersubjectivitat alimenta un bucle recursiu entre adult i infant a partir del qual neix el significat.

Kaye fa servir l’analogia dels marcs per descriure com els pares s’encarreguen d’organitzar els espais del nen per anar ensenyant-li les accions necessàries, a través de la rutina, i que regulen, dins de cada cultura, la vida infantil. En aquest cas estaríem parlant d’uns marcs d’aprenentatge i control de conductes socials de com comportar-se a la taula.

Shin Chan

by shiroboi

Al treball fet en grup vam conceptualitzat el desenvolupament d’un nen de 5 anys a partir d’un personatge de la televisió, en Shin Shan, creació de Yoshita Usui que sembla haver utilitzat tota una sèrie de conceptes de la teoria del desenvolupament per construir aquest personatge. Un personatge que fa sentir incomodes als adults per la seva deshinibició a l’hora d’ensenyar el “culet”, pintar-se elefants al cos fent servir el penis de trompa, i també per la capacitat que te per fer sentir-se ridículs als seus pares i altres adults. Tan la conceptualització com l’anàlisi següent estan fets des de la nostra cultura occidental, amb una representació sociocultural del nen i el seu desenvolupament determinats.

I una de les coses que sorprèn és que Shin Shan tot i ser una creació feta al Japó, apart del mobiliari de la casa que es diferent al nostre, molt més auster, tots els altres estereotips més significatius coincideixen amb els creats per la nostra societat. Per la qual cosa sembla pertinent poder fer un anàlisi del que creiem més encertat i que es podria millorar en el guió de la sèrie.

La visió de la infància es fruit del context sociocultural, la influencia del macrosistema, valors i moral imperants són els que fan que certes actituds desinhibides del nen siguin atacades des de diferents sectors de la societat. El sexe, junt amb la mort, és un dels grans tabús que encara que formen part indiscutible de la nostra realitat, no sé sap com  parlar-ne. S’ha fet un constructe social de la sexualitat impregnat d’una moral repressora a la que incomoda veure a un nen que es toca el penis, que ensenya el cul, i que te interès pel sexe; una moral que te uns mecanismes de control de les motivacions sexuals: la institució familiar i el principis morals als que hem fet referència.

Les transicions ecològiques: Bronfenbrenner

Urie Bronfenbrenner nascut a Rússia (1917) és un psicòleg nord-americà que ha desenvolupat la teoria ecològica del desenvolupament humà  que emfatitza la importància del context social on les interaccions amb els altres i l’entorn son clau pel desenvolupament.

Es considera al nen en desenvolupament com una entitat creixent, dinàmica, que va introduint-se progressivament i reestructurant l’àmbit en el que viu. La interacció amb l’entorn és bidireccional, i aquest àmbit no es limita a un únic entorn immediat, sinó que s’amplia  per incloure les interconnexions entre entorns i influencies externes.

El desenvolupament del nen no ocorre en el buit, sempre està inclòs i s’expressa a través de la conducta en un determinat ambient ecològic. El nen és iniciat en activitats, relacions personals i a aprendre a desenvolupar rols socials, en aquest ambient ecològic. Ambient que queda definit com un conjunt d’estructures seriades cada una de les quals cap dins la següent. Nivells d’àmbit ecològic:

·    Microsistema: entorn immediat on el nen està present (família, escola, etc.).

·    Mesosistema: la interacció entre els microsistemes, els sistema dels microsistemes.

·    Exosistemes: en el que el nen no és un participant actiu, però els fets que s’hi produeixen repercuteixen en el seu entorn o el de les persones del seu entorn (el treball dels pares, la tv, etc.).

·  Macrosistemes: El context cultural més gran que inclou institucions socials, ideologia, valors, etc.

Estudi de la consciència

EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L’ESTUDI DE LA CONSCIENCIA

L’ESCOLA DE WÜZBURG:

La investigació dels pensaments sense imatges la comença O. Külpe (1876-1963), estudiant de Wundt, sent professor a la universitat de Wüzburg on amb la col·laboració de K. Marbre (1869-1915) van crear un laboratori de psicologia. Es dedicaren a l’estudi dels processos mentals, de les experiències que no es podien classificar en cap dels processos conscients coneguts i tampoc es deixaven descompondre en cap tipus de procés elemental, els quals eren un tipus de pensament difús i abstracte, no lligat a cap imatge ni sensació, els continguts abstractes. Utilitzen un altre grau d’introspecció al que van anomenar “auto observació experimental”, amb exercicis mentals més difícils per estimular el pensament en el subjecte, entrenat i amb un nivell alt d’educació. Watt (1879-1925) va donar rellevància a la importància de la tasca en la determinació de la direcció del procés del pensament amb un apropament a la psicologia de l’acte. Bühler (1879-1963) va emprar exercicis mentals més complicats i va introduir preguntes en el mètode d’auto observació.

LA GESTALT

S’investiga quin és el procés per arribar a la solució d’un problema en una situació donada, en els seus experiments van observar que després d’un període llarg sense trobar la solució aquesta esdevé de sobte, el subjecte ha entès la situació i a partir d’aquest moment la resolució ja no te cap misteri, el subjecte ha après. Aquest moment crític ens condueix a l’insight de la psicologia de la Gestalt, descobert per Köheler (1887-1967) durant els seus anys d’investigació a les canàries amb mones. L’aprenentatge no es tractaria d’un procés mecànic d’assaig i error com creia Thorndike, ja que la solució no arriba per atzar, sinó fruit de la comprensió de la situació en la seva estructura global, i de la seva posterior reestructuració: el subjecte percep una nova situació en la qual entén allò que ha de fer per tal d’assolir la finalitat que perseguia. A  més en aquest aprenentatge intervenen un sistema de forces i tensions(impulsos, desitjós, i motivacions) que ens remeten al concepte de camp psicològic desenvolupat per Koffka i Lewin.

 EL CONDUCTISME

El caràcter anti - consciència caracteritza el conductisme, iniciat amb J. Watson que va anomenar a tot el camp de psicologia “conductisme” al 1913 en donar a conèixer la seva proposta en “Psychology as the behariorist views it”,  i que va dotar a la psicologia d’una teoria i metodologia que complia els requisits per convertir-se en una ciència. En aquesta proposta es descriu la conducta com quelcom observable, a partir de la seva observació es pot arribar a predir i controlar la conducta en vista a la eficàcia, l’ordre i el progrés.

PSICOLOGIA COGNITIVA: COMPUTACIONALISME

La comparació amb l’ordinador ens situa dins la psicologia cognitiva que neix als anys 50 i es consolida als 60. Des d’aquesta perspectiva es qualifica al ser humà de processador d’informació i és subratlla que aquest processament, programació, es pot estudiar sense tenir present el cervell, el hardware, i els seus fonaments neuropsicològics. Es proposa la possibilitat d’estudiar el procés d’informació de la ment, utilitzant programes que simulen els comportaments pronosticats, utilitzant el llenguatge lògic, tal com Newell i Simon van fer amb el programa Teoric Logic que simulava el raonament humà en la demostració de teoremes matemàtics (1956), amb una interpretació literal de la metàfora “ment - ordinador” propòsit teòric que ens porta al paradigma còmputs sobre representacions o computacionalisme.

Es fa referència a la interdisciplinarietat d’aquesta ciència cognitiva ja que es pretén avançar no tan sols en psicologia sinó en la investigació de la Intel·ligència Artificial, promovent un intercanvi fluït entre científic procedents de diverses especialitats: físics, lingüistes, psicòlegs, matemàtics, etc

Freud Vs Skinner

EL MALESTAR EN LA CULTURA

Freud va néixer al 1856 a Moravia, imperi austrohungares, fill de jueus, encara que ell es va declarar ateu. Va estudiar medicina, especialitzant-se en neurologia i s’interessà per l’estudi de les patologies psíquiques i la seva teràpia, treballant amb Breuer a Viena i Charcot a Paris envers la histèria. La investigació en el camp de la neurosis el portà al desenvolupament de la seva teoria psicoanalítica. Al 1938 va haver d’emigrar a USA a conseqüència del nazisme. Va morir al 1939.

“El malestar en la cultura” va ser publicat al 1930 com a continuació de “Tótem i tabú” (1912) i “el porvenir de una ilusión” (1927). Aquest assaig és una reflexió sobre la influencia de la cultura en la construcció de la personalitat i la cerca impossible de felicitat del ser humà en aquest context cultural, suggereix analitzar i modificar la cultura per a que el seu control no ens faci tan infeliços. Al capítol 5 de l’assaig tracta dels sacrificis que la cultura exigeix a l’individu, tals com la renuncia a la satisfacció sexual o a la agressivitat. Critica el precepte cristià d’estimar a  tothom inclòs als enemics, adduint que els altres desperten els instints agressius apart del sexuals, aquesta agressivitat és la que fa imposar a la cultura preceptes per a regular la relació entre persones, encara que els aspectes sublimats d’aquestes pulsions són necessaris per al progrés de la cultura. Tota aquesta repressió fa que l’home no pugui aconseguir la felicitat dins la cultura, però necessita la societat i renuncia a la llibertat dels instints envers la seguretat.

W.Wundt: Història de la psicologia científica

W. Wundt (1823-1920) es un clar exemple de role-hibridization dins la classe intel·lectual alemanya de l’època, convertint-se en el fundador del 1er laboratori de Psicologia de Leipzig a l’any 1879, on era catedràtic de Filosofia inductiva, encara que no va ser reconegut com Institut de Psicologia fins al 1893, arribant a ser el centre de la investigació psicològica. Grundiss der Psychologie”  publicat al 1896, s considerat com la millor introducció als punts de vista de Wundt, i sorgeix com a replica a un alumne seu O. Külpe, que sostenia punts de vista diferents, i amb la finalitat de donar una eina metodològica, clara i ben raonada basada en les seves teories, als seus estudiants. Dos del llibres més importants que va escriure van ser “Elementos de Psicologia Fisiológica”1873 i “Psicologia de los pueblos”1900-1920, on queda reflectida la divisió que fa de la nova psicologia: la psicologia experimental i la psicologia col·lectiva o dels pobles.