Conflictes motivacionals

En el següent treball s’intenta replicar l’estudi d’Arkoff de 1957. L’objectiu de l’experiment és comparar el temps que triga la gent en resoldre un conflicte en funció del tipus de conflicte a resoldre: conflicte aproximació-aproximació, o conflicte evitació-evitació, per tal de determinar quin tipus de conflicte  és més difícil de solucionar. En aquests conflictes es comparen diverses característiques personals al presentar-se en forma d’elecció, havent-se d’indicar quines característiques de dues es prefereixen i anotar el temps que es tarda en contestar.

Expectatives

 Mesura de les expectatives: Deixar de Fumar

Expectatives d'autoeficàcia.

1.       Et lleves pel matí, has esmorzat. En quin grau et creus capaç de no fumar una cigarreta?

00 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

2.       Estàs estudiant. En quin grau et creus capaç de no fumar una cigarreta?

00 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

3.       Estàs passejant. En quin grau et creus capaç de no fumar una cigarreta?

00 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

4.       Has sopat. En quin grau et creus capaç de no fumar una cigarreta? 

00 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

5.       Has acabat de treballar. En quin grau et creus capaç de no fumar una cigarreta?

00 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

6.       Estàs a un restaurant. En quin grau et creus capaç de no fumar una cigarreta? 

00 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

7.       Estàs descansant. En quin grau et creus capaç de no fumar una cigarreta? 

00 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

8.       Estàs de festa amb els amics. En quin grau et creus capaç de no fumar una cigarreta? 

00 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

9.       En quin grau et creus capaç de no fumar una cigarreta durant tot 1 dia? 

00 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

10.     En quin grau et creus capaç de no fumar una cigarreta durant 3 dies? 

00 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

Context i percepció

Disseny Experimental	Resultat percepció figura com a CONILL	Resultat percepció figura com a PEL.LICÀ	Resultat percepció figura com a CONILL/PEL.LICÀ (les dues alhora)
Situació experimental 1 (Rosegadors)
Subjecte 1	X
Subjecte 2	X
Subjecte 3	X
RESULTAT TOTAL ( %)	100%
Situació experimental 2 (Aus)
Subjecte 4		X
Subjecte 5		X
Subjecte 6		X
RESULTAT TOTAL ( %)		100%
Situació experimental 3 (Rosegadors –aus)
Subjecte 7	Fig. H* Fig. N X X	Fig. H Fig. N	Fig. H Fig. N
Subjecte 8	Fig. H Fig. N X X	Fig. H Fig. N	Fig. H Fig. N
Subjecte 9	Fig. H Fig. N X X	Fig. H Fig. N	Fig. H Fig. N
RESULTAT TOTAL  ( %)	Fig. H Fig. N 100% 100%	Fig. H Fig. N	Fig. H Fig. N

• Observacions: En la Situació experimental 3 (Rosegadors - aus) heu de posar el que ha dit el subjecte en cadascuna de les dues figures ambigües: la figura H i la figura N.

·       Càlcul del percentatge: Nombre de subjectes que veuen una determinada figura * 100/nombre total de subjectes (en el nostre cas 3 per cada situació experimental).    

            Per ex. 2 subjectes veuen un conill: 2*100/3=66,6%

Efecte Stroop

Efecte Stroop: interferència d’un procés automàtic sobre un de controlat

En una tasca Stroop es presenten escrits els noms d’alguns colors en tinta de colors diferents als escrits, l’efecte stroop consisteix en un error o retard al dir  en veu alta el color en que estan escrites i ignorar el color que designa la paraula. Es considera que aquest efecte pot ser degut a una interferència d’un procés automàtic, ja que el subjecte no pot ignorar les característiques de l’estímul que no ha de ser atès, ja que aquest ha estat automatitzat . Es tracta d’una interferència semàntica, deguda a la automaticitat de la lectura, no es pot ignorar el color que representen  les paraules per lo tan s’ha d’invertir més recursos per inhibir aquesta automaticitat i poder controlar el procés de  reconeixement del color en que han estat escrites, ja que es produeix una competició entre totes dues informacions, fet que alenteix la resposta del subjecte.

Aquest aspecte ha estat confirmat pels subjectes als que se’ls hi ha fet l’entrevista, sentien com es bloquejaven al rebre dos informacions que implicaven dos accions contradictòries, davant  la qual cosa solien respondre fent gestos, exclamant-se, rient-se, etc., ha estat una experiència divertida i sorprenent al comprovar que no era tan fàcil ignorar el contingut semàntic de les paraules. Hi va haver qui distorsionà la mirada per no entendre les paraules, sense massa resultat.

Ansietat i cognició

1. Ansietat relacionada amb l’atenció selectiva: El camí de casa al treball el tinc completament memoritzat, i al mateix temps que camino vaig pensant, de tal manera que moltes vegades em creuo amb gent que conec i no els veig, en canvi quan tinc que creuar els carrers la meva atenció es dirigeix cap al tràfic.

Atenció selectiva: aquest fenomen d’esbiaix atencional consisteix en atendre preferentment els estímuls indicadors de perill o amenaça potencial, en aquest cas el tràfic, en comparació a altres estímuls neutres que es presenten al mateix temps, en aquest cas la gent. Les persones vivim en un món complex, amb una gran quantitat de demandes  que excedeixen les nostres capacitats per a respondre-les i inclòs per processar-les informacionalment; per tal de poder adaptar-nos eficaçment, l’ansietat contribueix a la activació del sistema defensiu, promovent a nivell cognitiu la priorització de processament d’estímuls indicadors de perill davant els neutres.

Pel que explica el camí al treball s’ha convertit en una tasca automatitzada. Hi ha activitats que amb la pràctica ja no necessiten del control de la nostra atenció per a poder-les fer, per la qual cosa els recursos queden lliures i disponibles per a poder fer altres activitats, en aquest cas escoltar les noticies. Ara bé creuar el carrer amb tràfic comporta una certa dificultat que només podem superar sota el control de la nostra atenció, en conseqüència utilitzarem tots els nostres recursos disponibles i ja no podrem atendre altres activitats com en aquest cas pensar per exemple en que faré per dinar. Com veiem l’atenció pot ser considerada el mecanisme controlador o regulador intern de la activitat cognitiva i de la conducta del subjecte, ja que actua seleccionant i facilitant la acció o una idea o inhibint o interrompent aquesta execució.

Estratègies d’afrontament de l’estrès II

1.     Tipus de font d'estrès

Es tracta d’un esdeveniment vital, la mort inesperada d’un germà. Sembla ser que les relacions familiars són fonamentals per  la estabilitat d’aquesta persona, la mort d’un dels seus membres ha representat un canvi, una ruptura d’aquesta estabilitat. Per lo tan es tracta d’un esdeveniment que requereix un procés d’adaptació intens i important, s’hauran de reestructurar plans futurs, com el de jubilar-se junts, i el pes de la relació familiar ara l’haurà de suportar sola, també es queda sense una persona a la que recórrer en cas de necessitat. Es dir hi haurà un canvi del seu rol dins la estructura familiar, que requerirà posa en pràctica tota una sèrie d’habilitats per fer-hi front. Aquestes situacions si es prolonguen poden donar lloc a trastorns psicofisiològics i psicològics com depressió i ansietat. L’organisme sofreix un desgast com més temps es mantingui la resposta d’estrès

2. Valoració primària i secundaria

Que una situació es consideri o no estressant depèn de la pròpia situació i de com la valora la persona en relació amb els seus recursos i capacitats per fer-hi front. Hi ha doncs  una primera valoració primària que determina si la situació es estressant, una avaluació subjectiva en la que s’aprecien les possibles conseqüències per a la persona en relació al seu benestar, en aquest cas parlaríem de la pèrdua d’un ser estimat, de la sensació de viure en un món on les coses no estan baix control, i del canvi en la estructura familiar; i a la vegada es percep com una amenaça per a la seva forma de vida, es veu amenaçada la seva seguretat i tranquil•litat, es percep com una amenaça existencial.

Una vegada valorada la situació com estressant i negativa, es passa a fer una valoració secundaria en que es valoraran els recursos disponible, propis o aliens, i la seva capacitat per fer front a la situació i la eficàcia de les possibles estratègies a adoptar. Si hi ha discrepància entre les exigències del medi i els recursos l’estrès experimentat s’incrementarà.

En aquest cas la mort es una font d’estrès que no és pot ni eliminar, ni modificar, les estratègies que es planegen van dirigides al control de l’estrès en si, del dolor i la inestabilitat emocional  que aquest està causant, i dirigida cap a la reestructuració familiar i plans de futur, i també de valors. El nivell d’estrès serà molt gran ja que hi ha una discrepància entre les exigències del medi i els recursos que te el subjecte: no pot variar la situació, tan sols pot fer-la més suportable.

Estratègies d’afrontament de l’estrès I

Entrevista

1. Descriu breument un episodi més o menys recent, que consideri estressant, i que recordi bé. (Font d’estrès)

El meu germà va morir farà poc més d’un any, d’un infart. Ningú, ni ell s’ho esperava. Casi podríem dir que és un d’aquells xistes de mal gust, era metge i estava fent guàrdia a un hospital, era l’únic metge i l’ambulància va tardar massa i per falta de respiració assistida va quedar en coma i amb la línia plana. Va morir.

2. Descriu com et vas sentir, si vas percebre aquesta situació com una amenaça o com un perjudici, o al contrari com un repte per a millorar o demostrar les teves capacitats i dominar la situació. (Valoració primària de la situació)

Em vaig sentir desemparada, impotent, no podia fer rés, no l’havia pogut ajudar, tenia tantes il·lusions, s’estava fent la casa dels seus somnis, el veia feliç, cansat perquè treballava molt però feliç. Em va agafar molta por per mi i la meva família, sabia que això ens destrossaria, no tornaríem a ser mai  feliços, s’havia acabat la felicitat. No m’ho podia creure, ser conscient de la seva mort em produeix terror, desesperació. Crec que em sento amenaçada per que la mort es quelcom que no podem controlar, no estava malalt, no hi havia cap raó per a que li passes, per lo tan tinc la sensació de vegades quan vaig a dormir de que potser sigui la última nit i m’angoixo, o que li pot passar a algú dels que tan estimo. Tota la meva família està desfeta ell en era una part important, estava allí. Tinc por. I tinc pena, no el tornaré a veure mai més, és molt dràstic, no podrà viure a la seva casa, tan d’esforç per res, no podrem envellir junts, no podrà seguir vivint, la vida li ha fet una putada.

Sociologia del coneixement

Amb “Les estructures de les revolucions científiques” de kuhn (1971) s’inicia la crisis de la filosofia del positivisme científic, en proposar en contra de la concepció acumulativa del progrés científic, la de paradigma i de les revolucions científiques.

Kuhn  ( a Moya, 2001) afirma que el desenvolupament de la ciència es dona gràcies a una acció col·lectiva portada a terme per la comunitat científica partint d’unes creences, uns mètodes, uns conceptes i uns valors compartits, els quals conformen un paradigma. Els paradigmes són teories científiques universalment acceptades que durant un temps determinat ofereixen un model de problemes i solucions acceptables per als que treballen en un camp d’investigació. En aquest períodes de temps, en que les regles d’un paradigma governen l’activitat científica, es desenvoluparà el que Kuhn anomena ciència normal: augmenta la informació, i en conseqüència comencen a sorgir i acumular-se anomalies que provoquen la crisis del paradigma vigent i el sorgiment de paradigmes rivals que donen lloc a les revolucions científiques: el canvi d’un paradigma a un altre del que sorgirà una ciència normal incompatible i incommensurable amb la seva predecessora.

Sokal (1999)  critica que els canvis de paradigma es produeixin mitjançant factors socials, i no empírics. Segons Kuhn (1971) els científics accepten un nou paradigma per moltes raons i algunes es troben fora de la ciència, consideracions personals, socioculturals, de les quals dependran el desenvolupament de la ciència, la elecció d’unes teories i no d’unes altres. El canvi científic deixar de ser una necessitat de revisió de les teories que s’apropen a una veritat universal independent i passa a ser una qüestió sociocultural, de transformació de valors, que restringeix la veritat a unes comunitats i a uns períodes, a unes practiques científiques determinades i la seva producció de coneixement.

L’emergència d’un tribunal per a la raó: el paper de la filosofia de la ciència

 PRIMERA PART.

"El 1976, científics francesos treballant en la mòmia de Ramsès II van descobrir que aquest faraó havia mort de tuberculosi al voltant de 1213 a.C. El sociòleg de la ciència francès Bruno Latour comenta sobre el fet: “Com va poder morir a causa d’un bacil que Robert Koch va descobrir el 1882?”

Quan es diu que la ciència ha fet un descobriment, socialment s’accepta que es un fet irrefutable, que conte totes les garanties per ser cregut. La ciència actualment és el deu de la nostra societat, que explica com és el món i la que el transforma i decideix en gran mesura com serà.

En realitat no sabem de que va morir el faraó, i normalment ens creiem les coses tan sols perquè la “autoritat”, en aquest cas científica, ens ha dit el que hem de creure. Des del model positivista  per a poder conèixer, les creences han de ser “vertaderes” i justificades,  ja que creure no significa que hi hagi veritat, es creuen moltes coses que són falses, i tampoc els científics són infal·libles.

Des de la perspectiva positivista el coneixement es podria definir com una creença  que es vertadera i que està justificada, o més ben dit és vertadera perquè està justificada. Per a què hagi coneixement primer ha d’ haver una representació mental sobre una informació en la que es creu, per exemple que uns científics diguin que el faraó va morir de la tuberculosis, llavors diferents factors socials, abans esmentats, ens poden portar a creure que és la causa de la seva mort però no en tenim cap prova, per lo tan no és suficient perquè hi hagi coneixement.

Suposem que el faraó en realitat va morir de tuberculosi,

Publicitat i control social

“VEET LA SENSACIÓN QUE SIEMPRE TE ACOMPAÑA”, o

la construcció social de la realitat

He escollit l’anunci  televisiu d’un depilatori químic per a dones: Veet. Un anunci que utilitza el llenguatge tan escrit, com oral (en off) per fixar  el missatge icònic que en aquest cas és força explícit, les avantatges de l’ús del producte. El missatge que es treballa amb una veu femenina madura i asèptica és: “la revolución está en depilar-te sin cuchillas, nuevo Vet Rasera”,“el gel de crema que solo en 3minutos”, , “Te deja las piernas suaves, hasta el doble de tiempo que con las cuchillas”, “sin cortes i sin que la piel raspe”. “si todas las cosas durasen tanto”, i finalitza dient: “Vet la sensación que siempre te acompanya”. Aquest missatge guia la narració en que el personatge principal és, com no, una noia jove, sana, bonica, dinàmica i feliç que no para de cantar mentre es depila unes cames ja depilades, en un bany enorme de disseny, amb la companyia d’un home jove que es desperta per mirar-la encantat amb barba de dos dies i al que rebutja perquè raspa.

L’anunci utilitza tota una argumentació i retòrica per convèncer. Amb “revolució” sembla  que es fa referència a la ciència, per indicar que es un producte renovat que funciona millor que abans, sense mencionar que es un producte químic agressiu, això si, a la pantalla en lletra petita apareix: “leer instrucciones antes de usar”, les instruccions et diuen que els 3’ es  converteixen en més temps, que pot haver un perill d’irritació i cremades, que no es pot prendre el sol, i no t’avisen de l’olor forta del producte. S’utilitza el temps de duració de la depilació com a reclam i es subratlla per escrit, però no s’especifica el temps en números perquè llavors deixaria de ser tan atractiu i es podria comparar amb altres mètodes que duren més, i s’intenta donar una sensació de per a sempre, quan no és  per sempre ja que abans de poder-la tornar a utilitzar,  t’ha de créixer prou el pel, creixement que comença al dia següent, i raspa i pica. També apreciem com es juga amb la valoració irònica i comparativa del plaer obtingut amb el seu company.

El sociòleg Jesús Ibáñez diu que “La publicidad es un dispositivo de domesticación que inscribe en el cuerpo de los consumidores y de las consumidoras la necesidad y el deseo de consumir. Para ello, crea una simulación imaginaria del mundo real, recrea el mundo, lo simula (...) y los productos son transformados en signos que están hechos para cubrir la ausencia de las cosas, de modo que lo artificial aparece como natural, lo inconfortable como confort, la opacidad brilla y la fealdad se transforma en belleza”.

Globalització

“La globalización se puede definir como el proceso mediante el cual los mercados y la producción de diferentes países están volviéndose cada vez más interdependientes debido a la dinámica del intercambio de bienes y servicios y a los flujos de capital y tecnología. No se trata de un fenómeno nuevo, sino de la continuación de desarrollos que habían estado funcionando durante un tiempo considerable.” (Comissió  Europea,1997). 

Aquesta, i altres definicions que subratllen la perspectiva econòmica del procés, es discutida pels qui consideren que la globalització «es un proceso de dominación y apropiación del mundo en términos político-militares, financiero-tecnológicos y socio-culturales», en la línia del pensador llatinoamericà Pablo GonzálezCasanova.

McLuhan fou el primer en utilitzar la paraula globalizació, en els anys 60 explicà, que els avenços en la electrònica y les comunicacions portarien al món a crear una “aldea global” on els fets serien coneguts por tots els habitants del globus. El producte que es consumeix pot estar sent finançat per un país, dissenyat i programat en un altre i fabricat por un tercer, distribuït des  de un quart  país y venut en totes les ciutats de la terra.

Postmodernisme

© José Luis López Rubiño

Postmodernisme

El postmodernisme es dirigeix a la crítica de la ciència a través de dos arguments interrelacionats, i els dos subjectius. D’acord amb l’argument epistemològic l’antropologia a causa de la subjectivitat del seu objecte d’estudi: l’home, no pot ser una ciència, i a la vegada la subjectivitat humana exclou la possibilitat de que  la ciència pugui descobrir veritats objectives. La objectivitat és una il·lusió de la ciència en funció d’un argument ideològic que debilita els grups oprimits, dones, ètnies, gent del tercer món (Spiro 1996).

Postmodernisme significa, literalment, després de la modernitat, i es refereix a la dissolució de les formes socials associades a la modernitat. El terme modernitat s’ha desenvolupat amb el capitalisme, i implica la progressiva racionalització i diferenciació econòmica i administrativa del món social (Sarup 1993). Als anys 80 canvia el context polític- ideològic en el món. Són els anys del neoconservadurisme, el que després es va dir neoliberalisme o pensament únic, i són els anys de la difusió del postmodernisme com a proposta filosòfica de moda.

D’acord amb the Encyclopedia of Cultural Anthropology (Ryan Bishop,1996), el postmodernisme és definit com un moviment eclèctic que sorgeix de l’arquitectura i la filosofia. El terme es començà a utilitzar en els 70 en relació a la arquitectura. Exposa un escepticisme sistemàtic basat en la teoria de la perspectiva i que aplicat a la Antropologia passa de la observació d’una societat particular a la observació de l’antropòleg observador. A més es centra en les tensions entre les diferencies i similituds que esclaten dels processos globalitzadors.

Els postmodernistes han estat dividits en dos grups: els escèptics, extremadament crítics amb la persona moderna, consideren la persona com una convenció lingüística, també rebutgen la comprensió moderna del temps i la teoria : cap teoria pot ser considerada millor que una altra, ja que totes distorsionen i limiten. I els positius que també rebutgen la possibilitat d’una teoria que contingui la veritat, però que creuen que ha de ser transformada en lloc d' abolida; no són tan rígids i defensen moviments per la pau, ecologistes i feministes (Rosenau 1992).