Descartes estableix un dualisme entre
la “res extensa”, el món material que funciona per lleis mecàniques que la
ciència pot explicar; i la “res cogitant”, el jo pensant que capten les
persones quan reflexionen sobre si mateixes però inaccessible pels demés, les
propietats de la qual són el pensament i la voluntat que no poden ser explicats
per la ciència mecanicista, sinó per una reflexió racional.
El dualisme cartesià és assumit per
l’empirisme britànic, però Locke i el seu empirisme associacionista permetrà
l’estudi científic de la ment en establir que tot coneixement prové de la
experiència, descrivint la ment com una tabula rasa i la seva explicació de la
construcció de les idees complexes a partir de la associació de les sensacions
segons unes determinades regles. El dilema cartesià donarà lloc al
desenvolupament posterior en el SXX de les diferents escoles psicològiques:
a) Fer
una psicologia mental·lista, seguint el dualisme cartesià, en que la ment és
irreductible a les lleis físiques i en conseqüència implica la utilització
d’una metodologia apropiada i diferent a la de les ciències naturals.
b) Fer
una psicologia materialista i reduccionista en que tot és matèria, la ment és
una activitat sotmesa a les mateixes lleis del món físic, perdent les qualitats
distintives de la ment, el pensament i la voluntat , eliminant el dualisme cartesià.
