Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris epistemologia de la ciència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris epistemologia de la ciència. Mostrar tots els missatges

4 de març del 2012

Sociologia del coneixement


Amb “Les estructures de les revolucions científiques” de kuhn (1971) s’inicia la crisis de la filosofia del positivisme científic, en proposar en contra de la concepció acumulativa del progrés científic, la de paradigma i de les revolucions científiques.

Kuhn  ( a Moya, 2001) afirma que el desenvolupament de la ciència es dona gràcies a una acció col·lectiva portada a terme per la comunitat científica partint d’unes creences, uns mètodes, uns conceptes i uns valors compartits, els quals conformen un paradigma. Els paradigmes són teories científiques universalment acceptades que durant un temps determinat ofereixen un model de problemes i solucions acceptables per als que treballen en un camp d’investigació. En aquest períodes de temps, en que les regles d’un paradigma governen l’activitat científica, es desenvoluparà el que Kuhn anomena ciència normal: augmenta la informació, i en conseqüència comencen a sorgir i acumular-se anomalies que provoquen la crisis del paradigma vigent i el sorgiment de paradigmes rivals que donen lloc a les revolucions científiques: el canvi d’un paradigma a un altre del que sorgirà una ciència normal incompatible i incommensurable amb la seva predecessora.

Sokal (1999)  critica que els canvis de paradigma es produeixin mitjançant factors socials, i no empírics. Segons Kuhn (1971) els científics accepten un nou paradigma per moltes raons i algunes es troben fora de la ciència, consideracions personals, socioculturals, de les quals dependran el desenvolupament de la ciència, la elecció d’unes teories i no d’unes altres. El canvi científic deixar de ser una necessitat de revisió de les teories que s’apropen a una veritat universal independent i passa a ser una qüestió sociocultural, de transformació de valors, que restringeix la veritat a unes comunitats i a uns períodes, a unes practiques científiques determinades i la seva producció de coneixement.

2 de març del 2012

L’emergència d’un tribunal per a la raó: el paper de la filosofia de la ciència



 PRIMERA PART.
"El 1976, científics francesos treballant en la mòmia de Ramsès II van descobrir que aquest faraó havia mort de tuberculosi al voltant de 1213 a.C. El sociòleg de la ciència francès Bruno Latour comenta sobre el fet: “Com va poder morir a causa d’un bacil que Robert Koch va descobrir el 1882?”

Quan es diu que la ciència ha fet un descobriment, socialment s’accepta que es un fet irrefutable, que conte totes les garanties per ser cregut. La ciència actualment és el deu de la nostra societat, que explica com és el món i la que el transforma i decideix en gran mesura com serà.

En realitat no sabem de que va morir el faraó, i normalment ens creiem les coses tan sols perquè la “autoritat”, en aquest cas científica, ens ha dit el que hem de creure. Des del model positivista  per a poder conèixer, les creences han de ser “vertaderes” i justificades,  ja que creure no significa que hi hagi veritat, es creuen moltes coses que són falses, i tampoc els científics són infal·libles.

Des de la perspectiva positivista el coneixement es podria definir com una creença  que es vertadera i que està justificada, o més ben dit és vertadera perquè està justificada. Per a què hagi coneixement primer ha d’ haver una representació mental sobre una informació en la que es creu, per exemple que uns científics diguin que el faraó va morir de la tuberculosis, llavors diferents factors socials, abans esmentats, ens poden portar a creure que és la causa de la seva mort però no en tenim cap prova, per lo tan no és suficient perquè hi hagi coneixement.

Suposem que el faraó en realitat va morir de tuberculosi,