Amb “Les estructures de les
revolucions científiques” de kuhn (1971) s’inicia la crisis de la filosofia del
positivisme científic, en proposar en contra de la concepció acumulativa del
progrés científic, la de paradigma i de les revolucions científiques.
Kuhn ( a Moya, 2001) afirma que el desenvolupament de la ciència es dona gràcies a una acció col·lectiva
portada a terme per la comunitat científica partint d’unes creences, uns
mètodes, uns conceptes i uns valors compartits, els quals conformen un
paradigma. Els paradigmes són teories científiques universalment acceptades
que durant un temps determinat ofereixen un model de problemes i solucions
acceptables per als que treballen en un camp d’investigació. En aquest períodes
de temps, en que les regles d’un paradigma governen l’activitat científica, es
desenvoluparà el que Kuhn anomena ciència normal: augmenta la informació, i en
conseqüència comencen a sorgir i acumular-se anomalies que provoquen la crisis
del paradigma vigent i el sorgiment de paradigmes rivals que donen lloc a les
revolucions científiques: el canvi d’un paradigma a un altre del que sorgirà
una ciència normal incompatible i incommensurable amb la seva predecessora.
Sokal (1999) critica que els canvis de paradigma es
produeixin mitjançant factors socials, i no empírics. Segons Kuhn (1971) els científics accepten un nou paradigma
per moltes raons i algunes es troben fora de la ciència, consideracions
personals, socioculturals, de les quals dependran el desenvolupament de la
ciència, la elecció d’unes teories i no d’unes altres. El canvi científic
deixar de ser una necessitat de revisió de les teories que s’apropen a una
veritat universal independent i passa a ser una qüestió sociocultural, de
transformació de valors, que restringeix la veritat a unes comunitats i a uns
períodes, a unes practiques científiques determinades i la seva producció de
coneixement.
