 |
| © José Luis López Rubiño |
Postmodernisme
El postmodernisme es dirigeix a la crítica de la
ciència a través de dos arguments interrelacionats, i els dos subjectius. D’acord
amb l’argument epistemològic l’antropologia a causa de la subjectivitat del seu
objecte d’estudi: l’home, no pot ser una ciència, i a la vegada la
subjectivitat humana exclou la possibilitat de que la ciència pugui descobrir veritats
objectives. La objectivitat és una il·lusió de la ciència en funció d’un
argument ideològic que debilita els grups oprimits, dones, ètnies, gent del tercer món (Spiro 1996).
Postmodernisme significa,
literalment, després de la modernitat, i es refereix a la dissolució de les
formes socials associades a la modernitat. El terme modernitat s’ha
desenvolupat amb el capitalisme, i implica la progressiva racionalització i
diferenciació econòmica i administrativa del món social (Sarup 1993). Als anys 80
canvia el context polític- ideològic en el món. Són els anys del neoconservadurisme,
el que després es va dir neoliberalisme o pensament únic, i són els anys de la
difusió del postmodernisme com a proposta filosòfica de moda.
D’acord amb the Encyclopedia of Cultural Anthropology (Ryan Bishop,1996), el postmodernisme és definit com un moviment eclèctic que
sorgeix de l’arquitectura i la filosofia. El terme es començà a utilitzar en
els 70 en relació a la arquitectura. Exposa un escepticisme sistemàtic basat en
la teoria de la perspectiva i que aplicat a la Antropologia passa de la
observació d’una societat particular a la observació de l’antropòleg
observador. A més es centra en les tensions entre les diferencies i similituds
que esclaten dels processos globalitzadors.
Els postmodernistes han
estat dividits en dos grups: els escèptics, extremadament crítics amb la
persona moderna, consideren la persona com una convenció lingüística, també
rebutgen la comprensió moderna del temps i la teoria : cap teoria pot ser
considerada millor que una altra, ja que totes distorsionen i limiten. I els
positius que també rebutgen la possibilitat d’una teoria que contingui la
veritat, però que creuen que ha de ser transformada en lloc d' abolida; no són tan rígids i defensen
moviments per la pau, ecologistes i feministes (Rosenau 1992).
