Descartes estableix un dualisme entre
la “res extensa”, el món material que funciona per lleis mecàniques que la
ciència pot explicar; i la “res cogitant”, el jo pensant que capten les
persones quan reflexionen sobre si mateixes però inaccessible pels demés, les
propietats de la qual són el pensament i la voluntat que no poden ser explicats
per la ciència mecanicista, sinó per una reflexió racional.
El dualisme cartesià és assumit per
l’empirisme britànic, però Locke i el seu empirisme associacionista permetrà
l’estudi científic de la ment en establir que tot coneixement prové de la
experiència, descrivint la ment com una tabula rasa i la seva explicació de la
construcció de les idees complexes a partir de la associació de les sensacions
segons unes determinades regles. El dilema cartesià donarà lloc al
desenvolupament posterior en el SXX de les diferents escoles psicològiques:
a) Fer
una psicologia mental·lista, seguint el dualisme cartesià, en que la ment és
irreductible a les lleis físiques i en conseqüència implica la utilització
d’una metodologia apropiada i diferent a la de les ciències naturals.
b) Fer
una psicologia materialista i reduccionista en que tot és matèria, la ment és
una activitat sotmesa a les mateixes lleis del món físic, perdent les qualitats
distintives de la ment, el pensament i la voluntat , eliminant el dualisme cartesià.
Wundt va sintetitzar els plantejaments
cartesians i els dels associacionistes, i distingeix entre processos
psicològics inferiors que establien la consciència com l’objecte científic de
la psicologia, estudi fisiològic que implicava determinar els elements de la
consciència (sensacions, sentiments i imatges) i les lleis que regien la
combinació d’aquests elements a traves de la experimentació; i els processos
superiors com la memòria, el raonament, el pensament i la voluntat que no
podien ser tractats experimentalment, mantenint una visió mentalista en
considerar el cos i la ment com dos sistemes diferenciats.
En contraposició a aquesta visió
dualista sorgir una altra, la psicologia evolucionista, a partir de La teoria
de l’evolució de Charles Darwin que va introduir l’home al regne de la natura després
de la exclusió de Descartes i va possibilitar l’estudi de l’activitat humana,
inclosa la mental com una funció orgànica que li permet adaptar-se al medi, la
consciència es considera una capacitat de la espècie humana que ha estat
seleccionada per la natura, i que ontològicament no és diferent de la que
podrien tenir espècies pròximes. La consciència s’ha transformat en una funció
que permet a la psicologia abordar tots els comportaments i pensaments del
subjecte com a mecanismes innats d’adaptació al medi.
Aquesta visió materialista permet el
sorgiment del conductisme, Watson redueix la psicologia a la ciència de la
conducta, prescindeix de la consciència, de la ment, defensant mètodes
estrictament experimentals, on la meta es predir i controlar la conducta,
l’estudi de com funciona l’organisme per adequar-se als canvis del seu medi,
uns canvis que es redueixen als estímuls físics del entorn social.
Els dos temes que deixa a part el
conductisme, el pensament i el propòsit, tornaran a ser centrals per a la
ciència cognitiva. El desenvolupament de maquines que poden emular el pensament
abstracte i la conducta propositiva han permès que la psicologia els tornes a
estudiar. Però la ment no equival a
consciència, és un sistema de còmput, les operacions del qual són habitualment
inaccessibles a la consciència del subjecte i s’estudia des de fora, per
inferències de la conducta observable. La psicologia cognitiva ha recuperat la
psicologia mentalista, la ment, però no el subjecte. Els aspectes del
comportament humà que han presentat més problemes a l’hora d’intentar
simular-los i que plantegen un problema a la metàfora ment - ordinador són la
versatilitat del nostre funcionament, la nostra capacitat adaptativa, la
diferent capacitat d’aprenentatge, la influencia del contingut en el nostre
comportament i del context històric i social, la consciència i el propòsit.
BIBLIOGRAFIA
Stany, Anna.1999. Vida, muerte y
resurrección de la conciencia. Barcelona, Ediciones Paidós Ibérica
Leahey,
T. H. 1998. Historia de la Psicología, principales corrientes en el pensamiento psicológico.
Madrid: Prentice Hall Iberia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada