Teories de l’emoció i
percepció visceral
Si ens parem a observar que sentim davant de situacions que generen rabia o por, observarem que en general sol haver sensacions viscerals diferents per a cada emoció, i de vegades oposades com per exemple en la temperatura, força o debilitament. En la por i ansietat ens solem trobar amb sensacións de fred i en la de ira, ràbia de calor. Aquestes observacions recolzen la hipòtesi de l’especificat fisiològica de les emocions, es a dir, que les diferents emocions estan associades a diferents patrons d’activació del SNA, que ha estat argumentat per autors com James-Lange (1884-85) , Ekman (1983), Izard (1971, 74) i altres. No obstant hi ha altres línies d’investigació com les d’Alcaraz (1993) que diuen que les evidencies no són tan clares. Aquesta especificitat s’ha
adduït a les emocions primàries; respecte les secundaries, com per
exemple els zels, no es te clar ja que són desencadenades per una varietat més
gran d’estímuls o de situacions.
Funció adaptativa de la especificitat
fisiològica de les emocions
El paper del SNA en la emoció consisteix en crear el medi biològic òptim que recolzi la conducta adaptativa pròpia per a una situació de vida (Levenson, 1994 ). Aquesta especificitat fisiològica de les emocions es fonamental per habilitar les conductes adaptatives, tals com la lluita, la fugida o la cura, adequades per a cada situació. Davant d’una situació d’importància personal, el cos es prepara per reacciona adequadament, activant el SNA, el sistema endocrí, les estructures cerebrals límbiques, la taxa d’impuls neuronal i la musculatura facial. Aquesta activació mostrarà una variància d’acord amb la emoció involucrada i segons els patrons evolutius que hagin mostrat ser els mes adequats per a l’adaptació al medi.
L’efecte de la percepció visceral depèn dels canvis
fisiològics que experimenta l’organisme davant d’un fet capaç de generar una
emoció. Com hem vist aquests canvis depenen de la emoció que generi el fet en
qüestió,
la percepció d’aquests canvis ens indicarà davant de
quina classe d’emoció ens trobem moltes vegades sense la necessitat d’una
valoració cognitiva d’ells. En contra del que deien Schachter i Singer (1962), segons els quals havia només una classe d’excitació fisiològica, l’efecte de
la percepció visceral en l’emoció depèn de la interpretació (cognició) que
tingui la persona d’aquesta percepció visceral.
Comparació de la teoria del marcador somàtic de Damasio amb les de James-Lange , Cannon i Schacter-Singer.
Segons la teoria del
marcador somàtic de Damasio, 1991, l’organisme acumula informació sobre els
canvis fisiològics soferts davant de certs estímuls, les seves experiències
deixen una marca en el cervell que influirà en les seves decisions futures: al
crear imatges sobre el futur la amígdala els assignarà un valor afectiu
determinat en base a les experiències passades. Els individus no podrien donar
respostes adequades sense la assistència dels mecanismes de naturalesa
emocional en el processos racionals de la presa de decisions. Quan ens trobem
davant de possibles accions el còrtex prefrontal crea una representació de les
possibles conseqüències de les decisions. Aquestes imatges evoquen les
reaccions emocionals que la situació ens causarà, incloent una mostra de les
modificacions viscerals i somàtiques lligades a les emocions. Aquestes mostres
de les modificacions són els marcadors somàtics que depenent de si són
agradables o no, influiran, de vegades de manera no conscient, per a que el
cervell descarti ràpidament possibles decisions, que d’una altra manera un
procés estrictament racional no seria capaç de fer.
Tal com diu Damasio els canvis fisiològics que produeixen
les emocions acompanyen, regulen i estableixen l’escenari per a la emoció, per
tal d’habilitar conductes adaptatives, es a dir recolzen les emocions però no
en són la causa directa tal i com afirmava la Teoria sensacionista de les
emocions de James-Lange al final del segle dinou, segons la qual la experiència emocional és la forma en que una
persona dona sentit a les respostes corporals, cada emoció prové de la
percepció de patrons específics de reactivitat fisiològica induïts per estímuls
específics, es a dir la percepció dels canvis fisiològics interns és el que ens
fa trobar amb una certa emoció, tenir una emoció no és més que percebre un
estat corporal i te una causa purament corporal.
A principis del
segles passat Cannon (1927) va
criticar la Teoria de James-Lange amb la
seva teoria central que deia que el paper dels canvis fisiològics era el
d’augmentar més que causar la emoció, aquests es generaven al cervell,
identificant el talem com a centre responsable de la emoció, des del qual les
emocions activarien la mateixa part del SN i aquestes activacions generarien respostes
automàtiques, canvis fisiològics que serien els mateixos per a totes les
emocions, per fer front als estímuls generadors de emocions. En contra del que
exposa Damasio la contribució a la experiència emocional dels canvis
fisiològics era petita, suplementària i relativament sense importància.
A aquestes teories
sensacionistes es contraposaren les teories cognitives que consideraven les
emocions com a processos cognitius, un tipus especials de cognició, un
determinat tipus d’acte mental que implica rebre informació de l’exterior i
avaluar-la. En aquesta línia Schacter-Singer desenvoluparen la teoria
bifactorial cognició-excitació en la que qualsevol emoció estaria formada per
dos factors, un de caràcter fisiològic que seria una excitació nerviosa
indeterminada, igual a totes les emocions, i un factor cognitiu que descriuria
propietats avaluatives del fet generador del estat emocional, l’excitació ens
informa que estem davant d’una emoció i la cognició ens diu quina mena
d’emoció; les diferencies entre emocions serien definides exclusivament per la
valoració cognitiva del fet en concret. Per Damasio els processos cognitius de
les emocions estan fortament relacionats amb les sensacions viscerals i
somàtiques que provoquen.
Damasió diferencia entre emocions primàries i
secundaries i ens ofereix un model fisiològic que explica com l’amígdala
assigna significat emocional als estímuls ambientals, els avalua i posa en
marxa una sèrie de reaccions de caràcter motor, autonòmic, endocrí i del SNC
que constitueixen la expressió emocional. Quan un nou estímul es presenta la
amígdala fa una valoració ràpida d’aquest i comunica a la resta del cervell si
representa un perill o una gratificació, relacionant l’estímul amb el seu
potencial de dolor o de plaer. La amígdala rep la informació de dos maneres
diferents, una de lenta i elaborada a través del còrtex, i una altra de més
ràpida que passa directament del talem a la amígdala i que permet una reacció
més ràpida i necessària per a la supervivència. Les respostes que donarà són en
gran part innates, són les emocions primàries, quan a través de la experiència
associem aquestes emocions a objectes o situacions en un principi neutrals
estem donant lloc a les emocions secundaries. Aquesta experiència d’aquests
canvis en el organisme és el que anomenem sentiments .
Casacuberta, D.,
Limonero, J.T. Emoció. A Cognició i
emoció. 2007. Joaquim T. Limonero, David Casacuberta, Maria Álvarez, Modesta
Pousada, Tatiana Rovira, Antoni Sanz, Francisco Villamarín. Barcelona. FUOC
Simón,
Vicente M. 1998. Emotional participation in decision- making. Psychology in
Spain, 1998, Vol. 2. No 1, 100-107
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada