Sociologia del coneixement

Amb “Les estructures de les revolucions científiques” de kuhn (1971) s’inicia la crisis de la filosofia del positivisme científic, en proposar en contra de la concepció acumulativa del progrés científic, la de paradigma i de les revolucions científiques.

Kuhn  ( a Moya, 2001) afirma que el desenvolupament de la ciència es dona gràcies a una acció col·lectiva portada a terme per la comunitat científica partint d’unes creences, uns mètodes, uns conceptes i uns valors compartits, els quals conformen un paradigma. Els paradigmes són teories científiques universalment acceptades que durant un temps determinat ofereixen un model de problemes i solucions acceptables per als que treballen en un camp d’investigació. En aquest períodes de temps, en que les regles d’un paradigma governen l’activitat científica, es desenvoluparà el que Kuhn anomena ciència normal: augmenta la informació, i en conseqüència comencen a sorgir i acumular-se anomalies que provoquen la crisis del paradigma vigent i el sorgiment de paradigmes rivals que donen lloc a les revolucions científiques: el canvi d’un paradigma a un altre del que sorgirà una ciència normal incompatible i incommensurable amb la seva predecessora.

Sokal (1999)  critica que els canvis de paradigma es produeixin mitjançant factors socials, i no empírics. Segons Kuhn (1971) els científics accepten un nou paradigma per moltes raons i algunes es troben fora de la ciència, consideracions personals, socioculturals, de les quals dependran el desenvolupament de la ciència, la elecció d’unes teories i no d’unes altres. El canvi científic deixar de ser una necessitat de revisió de les teories que s’apropen a una veritat universal independent i passa a ser una qüestió sociocultural, de transformació de valors, que restringeix la veritat a unes comunitats i a uns períodes, a unes practiques científiques determinades i la seva producció de coneixement.

La jerarquia en les nostres certeses ve donada per factors socioculturals i no en funció de la quantitat i qualitat dels arguments que la fonamenten, tal i com diu Sokal  (1999). No és pot negar que quan l’autoritat científica ens dona una informació li donem més credibilitat, però això es degut a factors no empírics, com diu Feyerabend  la ciència s’ha convertit en un substitut de la cristiandat, en una autoritat en la que es té fe.  Aquesta submisió a la autoritat científica s’ha aconseguit mitjançant la retòrica de la veritat (Ibañez, 2001) creant un metanivell, el coneixement científic independent, que transcendeix la naturalesa humana (imperfecta i voluble), un coneixement sense subjecte, amb uns mediadors privilegiats neutrals: els científics. Aquest coneixement té el monopoli de la veritat, el mètode científic és la font de la racionalitat científica i de la veritat objectiva que es basa en la teoria de la veritat com a correspondència, segons la qual les coses són independentment de que nosaltres hi creguem o no. Sokal creu en aquesta  veritat universal  que espera ser descoberta per la ciència mitjançant un mètode adequat. Aquesta ciència – mite (Ibañez, 2001) es la que s’ocupa d’una naturalesa aïllada de qualsevol realitat social i es contraposa a les ciències socials que permeten més la especulació i interpretació ja que estudien l’ésser humà, es basen en dades i mètodes més subjectius i són coneixements històrica i culturalment situats.

Reichenbach  (a Campos et. al, 2007), a partir de la tradició positivista de la filosofia de la ciència  que redueix la ciència al coneixement científic, distingeix:

- el context de justificació, es a dir, els elements constitutius i lògics que porten a formular que una teoria es correspon amb la realitat, que és vertadera.

- I el context de descobriment, la influencia que té sobre una teoria el moment històric i polític en que apareix, es a dir, els mecanismes psicològics i socials que porten a un científic a interessar-se per un determinat aspecte de la realitat i a formular hipòtesis que intenten explicar-ne les característiques.

Per als positivistes l’estudi de la ciència consistirà en l’estudi del context de justificació, dels resultats finals de la investigació científica, i s’encarregaran l’epistemologia i la filosofia de la ciència, les úniques capaces d’explicar el progrés científic i  la veritat. Els historiadors i sociòlegs de la ciència queden exclosos de la reflexió epistemològica i s’hauran d’ocupar del context de descobriment, estudi de lo social i subjectiu com a elements pertorbadors sobre el mètode, s’hauran d’encarregar de l’estudi dels errors (Merton a Campos et al., 2007). Es promou un coneixement sense subjecte coneixedor , en un discurs científic de naturalesa no humana, independent del context i dels factors socials, per lo tant sense els seus esbiaxos i errors. La sociologia del coneixement clàssica legitima la neutralitat social i moral de la ciència , que no experimenta les variacions socioculturals que sofreixen els altres coneixements dels que s’ocupa.

A partir de l’obra de kuhn i autors com Feyebaren, que posa en dubte la racionalitat del mètode científic amb el principi de tot val, va haver un replantejament d’aquesta visió, i es va qüestionar l’objecte d’estudi i com havia d’estudiar-se. Apareixen propostes que posaran en dubte la possibilitat de verificació objectiva i el paper d’un mètode neutral, considerant l’activitat científica com una qüestió històrica, canviant i contingent, que desplaçarà l’anàlisi de l’activitat científica en termes de veritat universal a una anàlisi històrica, social i cultural, amb una critica a la filosofia de la ciència per la seva pretensió autoritària i excloent , reivindicant una mirada múltiple, i des d’angles molt diferents.

Així sorgirà una sociologia del coneixement  que discutirà la demarcació de la ciència i la seva epistemologia, i on trobem l’obra de D. Bloor (1971 a Vázquez et al, 2001) en la que es fonamenta el programa fort que desenvoluparà els estudis empírics en les ciències naturals, considerades les més objectives, amb l’examen del mateix procés científic (ciència en acció) com a resultat d’un conjunt de practiques socials, i no en els productes acabats, partint del supòsit bàsic de que tot coneixement està determinat socialment, i tan la veritat com la falsedat passen a ser conceptes relatius i variables dependents d’un context històric social i cultural. Estem davant d’un constructivisme social, radical, relativitzador i naturalista que trenca amb la distinció entre context de justificació i de descobriment: tots els fenòmens que es donen en la ciència poden ser analitzats d’una manera empírica, de tal manera que desapareix la distinció entre la epistemologia i la sociologia, i entre el coneixement científic i la resta de coneixements.

A partir del programa fort apareixen nous estudis i propostes que és centren en les accions i interaccions dels actors, en la estratègia de construcció de significats o en l’anàlisi en situ dels processos de constitució social del coneixement científic. Algunes d’aquestes propostes serien el programa empíric del relativisme centrat en el estudi de les controvèrsies científiques que mostren com els factors externs tenen molt de pes en el seu tancament , els estudis de laboratori amb la intenció de confirmar la relació entre la ciència i el seu entorn social, l’anàlisi del discurs que estudia els mètodes que els científic fan servir per explicar la natura, les seves accions i les dels altres científics i la teoria de l’actor xarxa que tracta de qüestionar les dicotonomies societat/natura i humà/no humà, apostant per la radicalització del principi de simetria de Bloor, ara el que es social explica tant l’error com la veritat .

Bibliografia

L'emergència d'un tribunal per a la raó: el paper de la filosofia de la ciència. Manuel Campos Havidich, Aleix Caussa, José Antonio Díez Calzada, Daniel López Gómez, Jordi Mundó Blanch a Filosofia i epistemologia de la ciència. 2007. Barcelona UOC

A propósito de Imposturas intelectuales: Una entrevista a Alan Sokal. Salvador López Arnal y Joan Benach.   

Álvarez Muñoz, Evaristo. La Guerra de las Ciencias y la Tercera Cultura. Cinta de Moebio [en línea] 2004, 

Arellano, H. A. 1998. “La sociología de la ciencia y técnicas en todos sus estados. Conversación con Bruno Latour”, Argumentos: Estudios Críticos de la Sociedad. UAM-X. No. 30. Agosto de 1998. pp:117-128. 

Arnold Cathalifaud, Marcelo. 2003. Fundamentos del Constructivismo Sociopoiético. Cinta de Moebio [en línea] 2003, (diciembre)

  

Ibáñez, T. (2001). “¿Cómo se puede no ser constructivista hoy en día?”. Municiones para disidentes. Barcelona: Gedisa, 249-262. 

Iglesias de Castro, Mercedes. ¿Una epistemología sin sujeto? Opción [en línea] 2006, 22 (diciembre) 

Kühn, T. 1971. La estructura de las revoluciones científicas, Ediciones del Fondo de Cultura Económica, México. 

Alan Sokal, Jean Bricmont. Imposturas intelectuales. 1999. Paidos. Resenyes i comentaris:

http://www.papelenblanco.com/ensayo/imposturas-intelectuales-de-alan-sokal-y-jean-bricmont  

http://elpsicoanalistalector.blogspot.com/2010/07/alan-sokal-imposturas-intelectuales.html

http://www.relec.es/dosculturas/index.php?option=com_content&view=article&id=110:imposturas-intelectuales-alan-sokaljean-bricmont&catid=43:las-ciencias-sociales&Itemid=171

Moya Cantero, Eugenio (2000): «Alan D. Sokal, Thomas S. Kuhn y la epistemología moderna», Revista de Filosofía, UCM. XIII/23, pp. 169-194. 

Moreno Ortiz, Juan Carlos. Crisis y evolución actual de la epistemología. Co-herencia [en línea] 2008. 

Toledo Nickels, Ulises. La Epistemología según Feyerabend. Cinta de Moebio [en línea] 1998. 

Vázquez, A., Acevedo, J.A., Manassero, M.A. y Acevedo, P. (2001). Cuatro paradigmas básicos sobre lanaturaleza de la ciencia. Argumentos de Razón Técnica, 4, 135-176.