Estratègies d’afrontament de l’estrès I

Entrevista

1. Descriu breument un episodi més o menys recent, que consideri estressant, i que recordi bé. (Font d’estrès)

El meu germà va morir farà poc més d’un any, d’un infart. Ningú, ni ell s’ho esperava. Casi podríem dir que és un d’aquells xistes de mal gust, era metge i estava fent guàrdia a un hospital, era l’únic metge i l’ambulància va tardar massa i per falta de respiració assistida va quedar en coma i amb la línia plana. Va morir.

2. Descriu com et vas sentir, si vas percebre aquesta situació com una amenaça o com un perjudici, o al contrari com un repte per a millorar o demostrar les teves capacitats i dominar la situació. (Valoració primària de la situació)

Em vaig sentir desemparada, impotent, no podia fer rés, no l’havia pogut ajudar, tenia tantes il·lusions, s’estava fent la casa dels seus somnis, el veia feliç, cansat perquè treballava molt però feliç. Em va agafar molta por per mi i la meva família, sabia que això ens destrossaria, no tornaríem a ser mai  feliços, s’havia acabat la felicitat. No m’ho podia creure, ser conscient de la seva mort em produeix terror, desesperació. Crec que em sento amenaçada per que la mort es quelcom que no podem controlar, no estava malalt, no hi havia cap raó per a que li passes, per lo tan tinc la sensació de vegades quan vaig a dormir de que potser sigui la última nit i m’angoixo, o que li pot passar a algú dels que tan estimo. Tota la meva família està desfeta ell en era una part important, estava allí. Tinc por. I tinc pena, no el tornaré a veure mai més, és molt dràstic, no podrà viure a la seva casa, tan d’esforç per res, no podrem envellir junts, no podrà seguir vivint, la vida li ha fet una putada.

3. Descriu si et senties preparat/da per afrontar la situació, que es el que vas creure que era el millor que podies fer ( no el que vas fer de debó) i si et senties capaç de fer-ho, i per que. (Valoració secundaria)

No, no em sentia gens preparada per afrontar la situació. Al principi, i de vegades encara tinc aquesta sensació, només volia fugir i negar el fet, no volia reconèixer que havia mort, estava molt enfadada amb mi i en tothom, fins i tot amb el meu germà per haver-se mort.

Per evitar el dolor vaig pensar que el millor era no pensar-hi, mantenir-me ocupada, també fer com si no hagués passat res, no parlar-ne, també vaig creure que racionalitzar la seva mort i relativitzar-la m’ajudaria a distanciar-me,  i també el que vaig pensar es que el temps m’ajudaria, ens ajudaria a tots a fer-ho més suportable, cosa que em feia sentir culpable ja que només buscava vies per a fugir del dolor que sentia, però es que no podia fer res més, era lluitar contra el dolor i la sensació de que la vida no tenia sentit.

A més també havia de fer front al dolor de la meva família, sobre tot els meus pares, això va ser molt dur, és molt dur, tot s’ha desestructurat, han estat ferits de mort, ja no poden ser el meu puntal, ara ho haig de ser jo i no em sento en forces. Però se que es així i ho he d’acceptar.

4. Descriu que és el que vas fer  per solucionar la situació, si vas utilitzar algun pla o vas afrontar-ho directament, si vas buscar ajuda, o si vas intentar evadir la situació o reduir els efectes emocionals que et produïa.  (estratègies  d’afrontament realitzades)

No podia, ni puc fer rés per solucionar la situació, i això m’ha fet estar molt enfadada amb tot i tothom, i m’ha fet sentir culpable, molt malament.

Però si que he fet de tot per tal de no sentir tan de dolor, tanta angoixa. He fugit, recordo que evitava i de vegades encara ho faig quan em sento molt malament, el contacte amb els meus pares, amb la meva cunyada, amb la família o amics, amb tot el que em pugui recordar la seva mort. També he intentat racionalitzar la situació, reflexionar sobre la mort, intentar veure-la com un fet natural, pensar que ell no se’n va adonar, però és difícil acabo tenint problemes existencials moltes vegades.

Altres vegades necessitava desfogar-me però amb algú que no estes patint com tots nosaltres, i buscava el consol d’algun amic o amiga, intentava no plorar mai davant els meus pares o de la família del meu germà, encara que quan ho fèiem, això de plorar junts, relaxava molt.

També he fumat molt, tinc una tos horrible, he intentat no pensar massa, mantenir-me ocupada, i quan la situació m’ha vençut he recorregut a les valerianes, que em va receptar el metge per a l’angoixa, o a plorar o riure que també m’ajuda.

Amb els meus pares la relació ha canviat, sembla ara que no són ells els que es cuiden de mi, o de tots nosaltres, tot i que ho intenten, ara soc jo i la resta de la família qui està pendents d’ells.

5. Descriu en quin grau creus que has superat o no la situació, i com et sents.

La situació? El temps va passant, i encara penso en ell, hi ha èpoques que és més dolorós que altres. El cor i el cos encara em fan mal i necessito plorar i riure, encara em sento perduda. Encara tinc crisis d’ansietat.

Crec que el que no m’ajuda massa és la situació en la que estan els meus pares i la meva cunyada, sobre tot la meva mare que em fa sentir malament, no ser si sense la seva pressió no seria més fàcil, li costa deixar i acceptar que els demés poguéssim continuar amb la nostra vida, sense un dol rigorós i extern.

Confio en el temps, les coses han canviat per sempre i ens hi habituarem i el dolor s’anirà convertint en una pena arraconada. Sempre em dic que jo estic viva i he de continuar vivint, i que el que he de fer és canviar moltes coses que faig i com les faig, perquè només tinc una vida i demà potser ja no la tindré.