17 d’octubre del 2013

Transmissió genètica de la esquizofrenia

APLICACIONS DE LA GENÈTICA DE LA CONDUCTA

Principals troballes genètiques en relació al model de transmissió de l’esquizofrènia. Classificació clínica de la malaltia.

L'esquizofrènia és una malaltia psiquiàtrica crònica i severa, d'etiologia desconeguda, associada generalment a alteracions cognoscitives i emocionals caracteritzada per una important disfunció a nivell cognitiu i de pensament, afectant el llenguatge i l'autopercepció. Mitjançant estudis clàssics de famílies, bessons i d'adopció s'ha establert que tenir parents afectats és el principal factor de risc (més risc com més parents afectats), en la població general aquest risk es de un 1%.

 No ha estat identificat cap factor causal simple de la malaltia, aquest fet es deu al paper crític que tenen els factors ambientals i conductuals a modular la susceptibilitat genètica, augmentant-la o disminuint-la, i perquè diferents combinacions de gens poden donar la mateixa malaltia (heterogeneïtat genètica).

Ara bé, s'han identificat un gran nombre de possibles gens de risc a partir d’estudis del hemisferi esquerre del còrtex frontal que generalment sol der afectat per la malaltia: Els estudis de lligament han relacionat una regió cromosòmica situada al cromosoma 22 , el 25-30% dels pacients esquizofrènics mostren microdelecions en aquesta regió. Altres gens candidats que contribuirien a la simptomatologia de l'esquizofrènia serien un gen al cromosoma 22 que codifica per un dels dos enzims que intervé en la degradació de la dopamina, i un gen al cromosoma 1, la mutació del qual s'ha relacionat amb la simptomatologia psicòtica. Segons diferents estudis d'associació, els gens que codifiquen per uns receptors  de la serotonina i de la dopamina als cromosomes 13 i 3, respectivament, podrien també estar involucrats en l'esquizofrènia. També s’han associat variacions d’un gen al cromosoma 19. La informació de tipus neuroquímic i farmacològic que indica la intervenció predominant d'alguns sistemes de neurotransmissió en la malaltia suggereix que alguns dels factors genètics que regulen l'expressió de diferents components d'aquests sistemes podrien també estar involucrats en la susceptibilitat de l'esquizofrènia, s'ha trobat lligament en regions situades als cromosomes 8, 10, 11 (on es troba el gen TH que codifica l'enzim tirosina hidroxilasa —involucrat en la síntesi del precursor de la dopamina L-dopa a partir de l'aminoàcid tirosina—i un gen receptor de la dopamina), 15  i 20  entre altres.

Cada un d'aquests gens requereixi la convergència de factors ambientals apropiats i/o factors predisposants de caràcter psicosocial per a que la malaltia es manifesti. D'altra banda, s'ha comprovat que hi ha factors que precipiten l'aparició de la malaltia actuant sobre els factors de risc ja siguin genètics o ambientals, com dificultats prenatals. Per tant es pot parlar d'un model de transmissió multigènic interaccionant entre si i amb factors ambientals de risc.

La esquizofrènia també s’associa amb un defecte químic al cervell, es creu que els neurotransmissors de la dopamina i glutamat estan involucrats. A més s’ha trobat, encara que no en tots els pacients, subtils anormalitats en la estructura cerebral, com una ampliació dels ventricles, i disminució de certes regions del cervell, així com petits canvis en la distribució o nombre de les cèl·lules cerebrals, i que són presents abans de la aparició de la malaltia per lo que podria tractar-se d’un desordre en el desenvolupament del cervell resultat de connexions inapropiades durant el desenvolupament fetal.

La classificació que actualment s’utilitza a partir dels símptomes representa greus problemes per a la inclusió o exclusió de pacients , degut a la seva heterogeneïtat , cosa que afecta al diagnòstic i per tan a la aplicació d’una teràpia adequada. Els resultats d’investigació genètica podrien ajudar a la classificació clínica de la malaltia, a partir de la identificació dels al·lels subjacents al fenotip, evitant la confusió i facilitant una descripció clínica dels símptomes més rigorosa .

 Bibliografia:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada