7 de febrer del 2013

Procés de maduració de l’ARNm



 Autor: Pabloes a es.wikipedia
El procés   pel qual un gen acaba codificant una proteïna consta de dues etapes bàsiques: la transcripció   i la traducció . La transcripció consisteix principalment en fer un motlle en forma d’ARN (ARN missatger, ARNm) d’una seqüència determinada de bases nitrogenades de l’ADN, per a seguidament i mitjançant l’ARN de transferència (ARNt) ‘traduir’ la seqüència codificada de l’ARNm en una successió d’aminoàcids  que constituirà la proteïna.

La llei de la transmissió independent d’en Mendel


Mendel va descobrir que les diferents característiques dels organismes es transmetien a la descendència de forma independent.

En la formació dels gàmetes (cèl·lules sexuals), els parells de factors que segreguen es transmeten independentment un del altre. Es a dir, segons la transmissió independent les lleis de l’herència s’apliquen a cada tret per separat i de forma independent . Aquestes lleis són:

Llei dels factors per parelles: cada tret o caràcter està determinat per la combinació de dos ‘elements’ o ‘factors’, cada un d’ells aportat per cada un dels progenitors. Aquests elements són els que ara coneixem com a gens.
Principi de la uniformitat: Llei de la dominància/recessivitat: Al creuar dues línies pures que difereixen en un caràcter, tots els membres de la primera generació F1 exhibeixen el mateix fenotip per a aquest caràcter en coincidència amb un dels progenitors. A més, des d’un punt de vista fenotípic, quan dos elements distints, responsables d’un tret determinat, es troben aparellats simultàniament, un dels elements domina (element dominant) sobre l’altre (element recessiu).
Llei de la segregació: En la formació de les gàmetes els elements aparellats es separen a l’atzar, de forma que cada gàmeta rep amb la mateixa probabilitat (50%) un dels elements de la parella.

5 de febrer del 2013

Diferents concepcions de la ment

A partir de Descartes i Locke obtenim les dos corrents que han marcat la historia del pensament: el racionalisme i l’empirisme.

Descartes estableix un dualisme entre la “res extensa”, el món material que funciona per lleis mecàniques que la ciència pot explicar; i la “res cogitant”, el jo pensant que capten les persones quan reflexionen sobre si mateixes però inaccessible pels demés, les propietats de la qual són el pensament i la voluntat que no poden ser explicats per la ciència mecanicista, sinó per una reflexió racional.

El dualisme cartesià és assumit per l’empirisme britànic, però Locke i el seu empirisme associacionista permetrà l’estudi científic de la ment en establir que tot coneixement prové de la experiència, descrivint la ment com una tabula rasa i la seva explicació de la construcció de les idees complexes a partir de la associació de les sensacions segons unes determinades regles. El dilema cartesià donarà lloc al desenvolupament posterior en el SXX de les diferents escoles psicològiques:

a)        Fer una psicologia mental·lista, seguint el dualisme cartesià, en que la ment és irreductible a les lleis físiques i en conseqüència implica la utilització d’una metodologia apropiada i diferent a la de les ciències naturals.

b)        Fer una psicologia materialista i reduccionista en que tot és matèria, la ment és una activitat sotmesa a les mateixes lleis del món físic, perdent les qualitats distintives de la ment, el pensament i la voluntat , eliminant el dualisme cartesià.